L'estrella de la col·lecció del MAC

Els habitants d’Empòrion encarreguen, al segle II aC, la creació d’aquesta escultura a un taller de la part oriental del mediterrani, per a ser destinada als santuaris que aleshores eren en curs de reorganització a la part meridional de la ciutat grega, amb la introducció de nous cultes.

Pels trets iconogràfics d’aquesta figura masculina barbada, i per la recuperació de les restes esculpides d’una serp enroscada, juntament amb troballa de l’estàtua,  aquesta va ser aviat atribuïda a una representació d’Asclepi, déu grec de la medicina.

La figura mostra les característiques pròpies del període hel·lenístic: proporcions harmonioses, elegància i el fet que es tracta, a més, d’una estàtua formada per diferents parts que encaixen entre sí, esculpides en diferents marbres, tot buscant un contrast de relleus i de textures..

La part del cost cobert amb el mantell (himation), juntament amb els peus calçats amb sandàlies, va ser tallada en marbre de les pedreres del Pentèlic, al nord d’Atenes, un marbre dur de gra fi, molt adequat per representar les fines arestes formades pels plecs de la vestimenta. El tors nu amb el cap i els braços estan fets amb marbre de l’illa de Paros, de gra més gruixut, que permet obtenir superfícies més suaus per representar els detalls anatòmics.

Adorat per grecs i romans

Asclepi, déu de la curació, va ser adorat primer pels grecs i després pels romans, que el coneixien com a Esculapi. Tot i que en alguns textos, com a l’Ilíada d’Homer, apareix com un semidéu, la seva influència en la religió i en l’imaginari grec, com a divinitat vinculada a la salut i la medicina, era indiscutible.

Segons la mitologia, Asclepi era fill del déu grec Apol·lo i de la princesa Coronis. Mentre estava embarassada, Coronis és infidel a Apol·lo. Aquest, enfurismat, envia a Àrtemis a matar-la, però Apol·lo acaba salvant el nadó i el confia a Quiró, un centaure savi que li ensenya medicina i cirurgia.

Asclepi es casa amb Epíone i té nou fills, entre ells Higiea i Panacea, divinitats també associades a la salut i la cura. Asclepi ensenya l’art de curar als seus fills, i els seus descendents es converteixen en metges que transmeten el seus coneixements als grecs.

Tant bo era Asclepi curant els malalts, que Hades es queixava que no moria prou gent. Zeus, a petició del déu de l’inframón, acaba fulminant a Asclepi amb el seu llamp.  

El culte a Asclepi

Durant l’època hel·lenística es construeixen molts temples i santuaris en honor seu, sempre en llocs elevats i prop de fonts curatives.

Els seus santuaris són espais de curació, amb la presència de les serps sagrades, símbol de regeneració vinculat al mite d’Asclepi. Avui, el seu bastó amb una serp enrotllada és el símbol universal de la medicina. En el cas del conjunt escultòric trobat a Empòrion, el cos enroscat de la serp sembla formar una figura exempta, potser compartint una mateixa base amb l’estàtua de la divinitat.

Per curar-se, els malalts havien de purificar-se rentant-se a les fonts sagrades i passar la nit al santuari en un procés que s’anomenava incubatio. En somnis, Asclepi revelava la cura, que era interpretada pels sacerdots. Un cop guarits els malats, oferien un sacrifici i agraïen la seva experiència mitjançant ofrenes votives. 

Un déu en dubte 

Tot i que inicialment es va identificar l’estàtua d’Empúries com Asclepi, altres estudis també apunten a la seva possible atribució a Agatodèmon, un geni protector, o be a Zeus Serapis, un déu alexandrí al que els emporitans retien culte, com sabem a través d’una inscripció.

Una cosa sembla segura: l’estàtua formava part d’un temple relacionat amb el culte de divinitats protectores i sanadores.

La gran troballa d’Empúries

L’estàtua es va descobrir durant la tardor de l’any 1909, tot just durant la segona campanya de les excavacions endegades l’any precedent per la Junta de Museus de Barcelona, sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch,  i com a resultats dels treballs arqueològics directament controlats per Emili Gandia. En els seus diaris Gandia descriu la troballa del cos de l’estàtua, caigut a l’espai del templet situat a la terrassa superior del santuari que estaria dedicat al culte de la divinitat representada. El tors amb el cap, en canvi, es van recuperar de l’interior d’una gran cisterna que havia estat construïda just a davant.

Les dues parts principals de l’escultura es van poder remuntar i, pocs dies després de la troballa, es van traslladar al Museu d’Art i Arqueologia de la Ciutadella (antecessor del MAC). Ràpidament, sota l’esperit noucentista, la seva figura es va convertir en un símbol de les arrels clàssiques de la cultura catalana. Amb la inauguració, l’any 1935, del nou museu arqueològic al Palau de les Arts Gràfiques de Montjuic , l’escultura va esdevenir una de les peces més importants de la seva col·lecció.

El retorn del déu

L’escultura destaca pel seu estat de conservació excepcional, sent una de les poques estàtues de déus grecs ben conservades fora de Grècia. 

L’any 2007 l’escultura va ser objecte d’un nou estudi aprofundit i de una excel·lent restauració que va permetre incorporar els braços, fins aleshores exposats de manera separada. En el mes de març del 2008, coincidint amb el centenari de l’inici de les excavacions sistemàtiques al jaciment,  l’estàtua va retornar a Empúries, on es pot admirar al museu, ara renovat amb l’exposició Empúries. Port de Cultures. A la terrassa superior del santuari meridional de la ciutat grega ha continuat sempre exposada una rèplica de l’estàtua en el seu context original.