La moneda, signe de prestigi i d’afirmació de la identitat de la polis

La dracma Emporitana és un tipus de moneda de plata emesa des del segle III aC per la seca d’Empòrion que, segles abans, havia iniciat les encunyacions més antigues a la Península Ibèrica.

A l’antiga Grècia, la moneda era un signe de prestigi i d’identitat ja que cada ciutat tenia la seva.  Plató, al segon llibre de la República, considerava que una ciutat ideal necessita “un mercat i una moneda, signe del valor dels objectes canviats”.

L’enclavament foceu d’Empòrion, nom que al·ludeix directament al seu origen com a port de comerç i mercat, esdevé a partir del segle VI aC porta d’entrada a la península ibèrica de la civilització grega i, amb ella, de l’ús i de l’encunyació de la moneda.  

Les primeres monedes de la seca d’Empòrion 

Una vegada creat el nou nucli colonial al sud del port natural, que avui anomenem la Neàpolis, la seca d’Empòrion va ser la primera en encunyar moneda pròpia a la península Ibèrica, a partir ja de finals del segle VI aC, tal com han demostrat també troballes recents al jaciment. Es tracta de monedes de plata de mida i de pes sovint molt reduïts. Presenten una tipologia molt variada, segons el model d’altres seques focees, sobretot la de Massàlia, que inicia les seves pròpies encunyacions també en aquest període, però també d’altres seques gregues.

Aquestes primeres encunyacions d’Empòrion servirien pels afers de comerç i per als pagaments quotidians dins del propi nucli grec, i són una evidència de la seva consolidació durant el segle V aC com a petita polis i com a port actiu de comerç, dirigit sobretot al litoral del nord-est, del llevant i del sud-est de la península Ibèrica, així com a les costes del Llenguadoc, a l’altra banda dels Pirineus.

Aquestes petites monedes s'identificaven, de vegades, amb el nom abreujat de la ciutat: EM o EMP.

Al llarg de la segona meitat del segle V fins a la fi del segle IV aC, la seca emporitana va continuar l’encunyació d’aquestes monedes de plata de valor reduït, generalment òbols, reproduint un repertori de tipus de variada procedència, que de vegades destaquen per la seva qualitat estilística. No es defineix encara, però, la preferència per una iconografia específica que identifiqui la ciutat. Aquestes monedes varen conèixer una certa circulació i es documenten en diverses ocultacions o tresorets.

Destaca especialment el tresoret trobat a la Neàpolis l’any 1926, avui conservat al Gabinet Numismàtic de Catalunya, que està format per prop de 900 monedes fraccionàries de plata d’Empòrion, del primer quart del s. IV aC. Les monedes més abundants d’aquest tresor presenten tipus inspirats en les emissions d’Atenes amb el cap de  la deessa Atena i un mussol.

La nimfa i el cavall alat 

A partir del segle III aC la seca d’Empòrion, com també la de Rhode (Roses), el segon nucli foceu situat a l’altre extrem de la badia de Roses, comencen a encunyar monedes de plata de més pes (4,80-4,70 g), les  anomenades dracmes.

Les primeres dracmes d’Empòrion reprodueixen tipus inspirats en models púnics, com el del cavall dempeus al revers, que es combina a l’anvers amb el cap d’una deessa amb espigues al pentinat.

Però des de molt aviat les dracmes emporitanes adopten una simbologia característicament grega que esdevindrà emblemàtica de la ciutat, a la vegada que creix l’activitat de la seca. A l’anvers, es representa un cap femení  inspirat en el model de  la nimfa Aretusa de les monedes de Siracusa, acompanyada de tres dofins.

Al revers, el tipus del cavall alat, també utilitzat en altres encunyacions gregues, s’acompanya amb la llegenda en grec ΕΜΠΟΡΙΤΩΝ, “dels emporitans”, que fa al·lusió als habitants de la ciutat,  identificant clarament la seca emissora. La figura de Pegàs a la dracma remet al mite: nascut de la sang de Medusa, és domat per Bel·lerofont amb l’ajuda d’Atena i, després de desafiar Zeus, acaba com a constel·lació en el firmament.

Les diferents emissions de dracmes emporitanes, amb els seus divisors, són de vegades d’una gran bellesa estilística, fet que demostra la qualitat tècnica dels gravadors que treballaven a la seca.

A partir de finals del segle III aC i durant els inicis del segle II aC, les emissions de dracmes s’intensifiquen, amb un pes una mica més lleuger, i el cap del cavall Pegàs es transforma en una petita figura humana que s’agafa els peus amb les mans, la interpretació de la qual és encara ara discutida.

Els usos de les dracmes

Els emporitans fan servir la moneda per comerciar amb altres grecs, púnics i ibers. També per a les transaccions dins el propi nucli grec i al seu port, així com per finançar obres públiques, com muralles o temples.  A més s’utilitzaven en cerimònies sagrades i en els rituals, com els enterraments, on adquireix un especial valor simbòlic. Es creia que la moneda servia per pagar el viatge dels difunts al més enllà.

Durant  la Segona Guerra Púnica i les campanyes posteriors de les legions romanes, quan Empòrion és un port aliat de Roma, les monedes de plata de la seva seca van poder servir també per a sufragar les despeses relacionades amb la guerra  i l’avituallament de les tropes.

En una data més avançada del segle II aC la seca emporitana reprèn l’encunyació de dracmes,, paral·lelament a les noves emissions locals de moneda de bronze  amb la llegenda ibèrica Untikesken, al·lusiva a la població indiqueta del territori, que fornia també les tropes auxiliars concentrades al costat d’Empòrion. Les darreres emissions de dracmes, ja d’escassa qualitat estilística,  es prolonguen fins als inicis del segle I aC, coincidint el seu moment final  amb la fundació de la nova ciutat romana.

Una moneda ben acceptada

Les dracmes emporitana eren monedes molt valorades. Varen tenir una gran dispersió i acceptació tant a la Península Ibèrica com al sud de la Gàl·lia, com demostra la seva circulació i les nombroses imitacions identificades, reflectint així l’activitat econòmica de la ciutat i el dinamisme del seu comerç, així com el paper que, més tard, va tenir Empòrion en la primera etapa de la presència romana.