Sembla que hagi de ser el guió d’una pel·lícula, d’una novel·la o d’un còmic de ficció, però no és ben bé així. El jaciment és el d’Olèrdola i les tres expedicions arqueològiques realment van existir.

Però… comencem pel començament.

Fa un parell d’anys, quan l’Ajuntament d’Olèrdola m’encarrega un còmic ambientat al seu municipi, de seguida ho tinc clar. Després d’haver recreat en altres ocasions l’Olèrdola ibera, la medieval, la de la cacera de bruixes del segle XVII i la de la Primera Guerra Carlina, ha arribat el moment de dedicar el nou llibre als arqueòlegs i al jaciment. Al capdavall, són ells els qui ens nodreixen constantment de noves dades que ens permeten conèixer una mica més aquest jaciment penedesenc i, en el meu cas, dibuixar-ne reconstruccions creïbles.

Afortunadament, l’equip del Museu d’Arqueologia de Catalunya que treballa a Olèrdola, encapçalat per la Núria Molist, fa anys que recopila articles, fotos, gravats… sobre la història del jaciment. En els darrers segles han estat nombrosos els erudits que han visitat Olèrdola i n’han deixat algun testimoni. La bibliografia és amplia i m’hi submergeixo.

I és així com, buscant informació, topo de cara amb documents de primera mà que descriuen tres expedicions arqueològiques efectuades a Olèrdola als segles XVIII, XIX i XX. La primera, duta a terme pel canonge Pasqual; la segona, per un grup d’excursionistes de l’Agrupació Catalanista d’Excursions Científiques, i la tercera, per l’arqueòleg Maties Pallarès.

A més, amb gran sorpresa, m’adono que el que interessava a tots aquests investigadors no era només l’estudi del jaciment, sinó que tots ells intentaven confirmar o desmentir si les ruïnes d’Olèrdola pertanyien a una antiga ciutat cartaginesa anomenada Cartago Vetus.

Cartago Vetus. Un nom ben suggeridor del qual fins ara sabia ben poc. Resulta que Claudi Ptolemeu, al segle II dC, va esmentar la ciutat de Cartago Vetus al llibre segon de la seva Geografia. I durant segles, estudiosos i erudits han intentat localitzar les restes d’aquesta antiga ciutat. 

Realment, no em puc queixar. La recerca ha donat els seus fruits i em posa al davant tots els elements necessaris per desenvolupar una bona història: el jaciment, un misteri per descobrir, els personatges… Ja només cal escollir a quina de les expedicions dedico el llibre, centrar-me en una d’elles i descartar les altres. I aquí ve el problema i, d’alguna manera, la revelació!

Pasqual, els excursionistes o Pallarès. Amb quin em quedo? Passen les setmanes i no hi ha manera de decidir-me. Tinc la sensació que si excloc alguna de les expedicions el resultat final quedarà coix. A més, m’adono que cadascuna de les visites fetes a Olèrdola complementa o dona més sentit a les altres dues.

Quan tots aquests estudiosos van observar les sitges, les tombes antropomorfes, les muralles d’Olèrdola… es van fer preguntes i van treure conclusions en funció dels coneixements previs que tenien i de l’època que els va tocar viure. La mirada d’un canonge col·leccionista del segle XVIII, apassionat per l’antiguitat clàssica, no és la mateixa que la d’un excursionista renaixentista, emmirallat en les nostres glòries medievals. I cap d’aquestes dues té res a veure amb la mirada analítica i científica d’un arqueòleg del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, l’any 1921.

Però les tres mirades són interessants i cadascuna d’elles no tindria sentit si no hagués existit l’anterior. Així que, per què no…? És clar! Si l’objectiu del llibre és retre homenatge als arqueòlegs que ens han nodrit de coneixements, hi han d’aparèixer tots!

Disposo de només una cinquantena de pàgines de còmic; però, si ho sintetitzo bé, hi haurà prou espai. M’engresco. La feina de documentació es triplica, donat que cal dibuixar tres èpoques en lloc d’una. I caldrà fer un esforç per destacar tots aquells elements que les diferenciïn: la indumentària dels personatges, els mitjans de transport, l’estat del jaciment, els pentinats, les eines, els accessoris…

A les fonts documentals que consulto també hi ha informació sobre qui acompanyava els nostres arqueòlegs en les seves expedicions. Els investigo un a un i també els faig aparèixer. D’algun d’ells fins i tot en trobo alguna imatge inèdita en arxius dels seus descendents!

També constato que en aquestes visites a Olèrdola els estudiosos varen tenir contacte amb diversos individus que es trobaven en aquell moment al jaciment. Així doncs, com a secundaris de luxe, van apareixent en escena rectors, pagesos, traginers, pastors, conductors, masovers… Tots ells ajuden a donar color a aquest triple fresc d’època i a ubicar el lector en cada moment històric. Introdueixo, això sí, un personatge de ficció. Un personatge femení, que tindrà un simbolisme especial a l’hora de tancar la trama.

Ho vaig recreant tot amb la màxima cura que puc i aprenc molt durant el procés. Utilitzo una gamma de colors diferent per a cada període i intento mostrar alguns elements del jaciment les tres vegades per tal que s’entengui bé el pas del temps. Quanta pedra!, em diuen els qui em veuen fer les pàgines. I aviat succeeix l’inevitable. La repetició d’un mateix espai en tres èpoques diferents fa que, sense adonar-me’n, el protagonisme del llibre es desplaci dels personatges cap al jaciment. El protagonista indiscutible acaba essent Olèrdola. Acaba essent Cartago Vetus.

Al segle XVIII el canonge Pasqual es fixa en unes sitges, que seran observades un segle més tard per en Cèsar August Torras i l’Eudald Canibell. A la dreta, …i en Canibell pren notes davant unes tombes antropomorfes que en Maties Pallarès documentarà el segle XX)

L’entorn s’ha imposat sobre els personatges. Aquestes coses passen. Durant el procés de creació, les històries estan vives i sovint et porten cap a un costat o un altre. Però en aquest cas, si hi pensem bé, potser és precisament això el que els hauria agradat als nostres expedicionaris. Tots ells buscaven Cartago Vetus. Estic convençut que haurien renunciat de bon grat a posar el seu nom a la coberta d’un llibre en benefici del de la seva anhelada ciutat cartaginesa.

No us sembla?