L’ara de l’església de Sant Miquel té noms gravats, un enigma per desvetllar

Les taules d’altar de les esglésies contenen les relíquies d’un sant o santa i s’ubiquen als absis i a les capelles. La d’Olèrdola estaria situada a l’absis central de l’església preromànica i romànica, a partir del segle X. Desconeixem quan i perquè va acabar fragmentada i algunes restes varen ser reutilitzades en el propi edifici.

De l’altar de l’església de Sant Miquel

L’església preromànica de Sant Miquel va ser consagrada per primer cop, entre els anys 911 i 937, pel  bisbe de Barcelona Teodoric. Posteriorment, l’any 992 el bisbe de Barcelona Vives consagra un nou edifici, d’estil romànic, construït sobre l’anterior.

L’església i el seu cementiri estaven situats dalt del turó, dins el recinte emmurallat de la gran civitas d’Olèrdola, en una posició dominant. 

Situada dins les muralles, l’església de Sant Miquel i el seu cementiri romanen en actiu fins al 1884 i van ser, de llarg, la part del poble que més temps va ser utilitzada. 

Unes inscripcions a debat

Les taules amb noms propis gravats són únics a Catalunya i Llenguadoc dins l’Europa cristiana. Encara ara està en debat quin és el sentit d’aquests gravats, fets individualment i distribuïts sense ordre. Son els noms de les persones presents a la consagració de l’església? dels difunts? dels fidels de la parròquia?

Un dels noms gravats i amb lletra gran és Ermengaude, molt comú als segles X i XI. Sabem, a través dels documents medievals, que una dona benestant nomenada Ermegodo vivia a Olèrdola i estava emparentada amb Sunifred, un ric i influent personatge que paga la construcció de l'edifici romànic a la fi del segle X. 

Una ara trossejada

L’arqueologia mostra com els objectes del passat son sovint reutilitzats i de maneres ben diferents al seu ús original.

Dos fragments d’ara de l’altar de l’església preromànica de Sant Miquel varen ser recuperats en situacions i ubicacions ben diferents i corresponen a dos dels angles. El primer, va ser recuperat durant les obres de restauració de l’església, entre els anys 1968 i 1971. El segon, localitzat 40 anys més tard, havia estat reciclat en un graó de l’entrada actual de l’església.

Altres dos fragments varen ser descrits en documentació de finals del segle XIX i actualment estan perduts.

L’ara de Sant Miquel, que era de grans dimensions, estaria probablement situada sobre un pedestal romà procedent de Barcino, del que tenim un petit fragment.

És inqüestionable que la recuperació d’elements antics era una pràctica habitual a l’alta edat mitjana.