Barcelona
Anteriors

L'enigma iber. Arqueologia d'una civilització

Una museografia innovadora i evocadora que convida a endinsar-se en la descoberta d’una de les civilitzacions mediterrànies més originals de la segona edat del ferro (segles VI-I aC).

Els ibers, grans desconeguts

La civilització ibèrica fou una de les més importants a la Mediterrània durant bona part del primer mil·lenni aC. Va merèixer l’atenció d’alguns historiadors grecollatins, però va caure en l’oblit fins que en el segle XVII se’n va abordar l’estudi de la llengua, i les descobertes arqueològiques de finals del segle XIX, envoltades de polèmica, van depassar els cercles erudits per ser objecte d’atenció general. Obres com la Dama d’Elx s’han convertit en icones populars, però ara l’arqueologia ens permet aprofundir més en aquest conjunt de pobles, establerts entre el golf de Lleó i el sud-est peninsular, per abordar-ne els trets essencials i la diversitat d’expressions.

L’exposició neix amb la pretensió de posar a l’abast de tothom el coneixement més actualitzat de la recerca amb una nova mirada i de divulgar-ne els vincles amb el Museu d’Arqueologia de Catalunya sota una premissa: la cultura ibèrica és un tema d’estudi i de debat viu, i encara queden incògnites per resoldre. En efecte, vint-itres anys més tard de la gran mostra sobre la cultura i l’art ibèric organitzada a París, Berlín i Barcelona, que va rellançar l’interès per aquest tema tant en l’àmbit estatal com internacional, “L’enigma iber. Arqueologia d’una civilització” incorpora en el seu discurs els últims avenços en la recerca arqueològica, en especial la realitzada a Catalunya, i se singularitza amb una museografia innovadora i amb recursos audiovisuals, digitals i immersius amb els quals la història cultural, l’art i l’arqueologia dialoguen amb altres ciències i disciplines.




ÀMBIT 1


A la recerca dels ibers

El primer àmbit de la mostra, A la recerca dels ibers, actua com a pròleg. Sota l’esguard enigmàtic d’una rèplica de la cèlebre escultura de la Dama d’Elx, figura icònica de l’art ibèric, s’aborda el procés de descobriment de la cultura i l’art dels pobles ibers, fonamentalment a partir de les primeres descobertes de testimonis d’aquesta cultura fetes d’ençà mitjans segle XIX amb la troballa massiva d’escultures en pedra al Cerro de los Santos (Montealegre del Castillo, Albacete). En l’àmbit es recorda també el paper clau que va tenir Pere Bosch Gimpera, primer director del Museu d’Arqueologia de Catalunya, en el procés de sistematització i divulgació de la cultura ibèrica.

La primera gran troballa vinculada al món ibèric es va produir a mitjans del segle XIX al Cerro de los Santos (Montealegre del Castillo, Albacete), on van aparèixer centenars d’escultures en pedra, sobretot dames oferents, que en un primer moment no es van saber ubicar des d’un punt de vista cultural.

La importància d’aquesta descoberta va despertar un gran interès i un comerç actiu. A més d’objectes originals també s’hi van introduir falsificacions, algunes de les quals, fins i tot, es van exhibir a les exposicions universals de Viena (1873) i París (1978). Aquest fet va generar una gran polèmica i va afectar la credibilitat de la troballa posterior de la Dama d’Elx l’any 1897 a l’Alcúdia. No obstant això, l’arqueòleg i hispanista Pierre Paris va saber valorar-la i de seguida la va comprar per al Museu del Louvre, i va ser també el primer a divulgar a escala europea l’existència d’aquesta cultura.

Durant les primeres dècades del segle XX es van iniciar excavacions a jaciments del sud-est i del nord-est peninsular, a càrrec respectivament de la Comissió d’Investigacions Prehistòriques i Paleontològiques i de l’Institut d’Estudis Catalans. Totes elles van contribuir al procés de definició de la cultura ibèrica, amb diferents posicions en relació amb la seva cronologia i extensió territorial.

Aquest debat es va veure influenciat pel pensament polític de l’època. Així, la teoria de Manuel Gómez-Moreno sobre un substrat ibèric comú no era compartida per l’escola catalana, encapçalada per Pere Bosch Gimpera.

Ell situava el desenvolupament dels ibers al vessant oriental de la Península, n’acotava l’existència entre els segles V i II aC i, a més, establia la influència grega com un factor decisiu per a la seva configuració.



ÀMBIT 2


El mosaic iber

El segon àmbit de l’exposició, El mosaic iber, convida el visitant a descobrir els diversos pobles ibers que, des del Llenguadoc occità fins a les terres de l’interior d’Andalusia, visqueren als territoris del llevant de la península ibèrica entre els segles VI i I aC, tot advertint-lo de la seva extraordinària diversitat interna. Així, en aquest espai, i al voltant d’un gran mapa, s’exposen bellíssimes mostres de ceràmica ibèrica de diverses procedències i cronologies que serveixen per presentar els principals pobles ibers coneguts a través de les fonts grecollatines, a l’hora que se n’indica, a grans trets, l’àrea de poblament.

Els ibers són un conjunt heterogeni de pobles que, entre els segles VI i I aC, van ocupar el vessant mediterrani entre Andalusia i el Llenguadoc. La formació i l’evolució d’aquesta cultura són molt diverses al llarg del territori i responen a múltiples factors, entre els quals caldria destacar les influències procedents del Mediterrani oriental a través del contacte amb els fenicis, en un primer terme, i els grecs més endavant.

L’existència dels ibers està testimoniada per l’arqueologia i, fonamentalment, per diverses fonts clàssiques grecollatines, però cal tenir en compte que sovint són esbiaixades, contradictòries o fins i tot errònies i que, majoritàriament, fan referència a l’últim període d’aquesta cultura.


ÀMBIT 3


Els primers ibers

El tercer àmbit de la mostra, Els primers ibers, aborda la qüestió de la formació de la cultura ibèrica, fent èmfasi en un procés evolutiu intern que arranca de períodes precedents, en especial amb el sorgiment de ‘grans homes’ o ‘cabdills’ a la primera edat del ferro (segles VIII i VII aC). En la configuració d’aquesta societat també seran rellevants els contactes mantinguts amb altres pobles i civilitzacions mediterrànies, com ara els fenicis (després púnics) i grecs que, a partir del segle VIII aC, es van anar establint a la península ibèrica. Aquest àmbit integra un espai específic dedicat a l’escriptura, amb els seus diversos alfabets, testimoni d’una realitat lingüística que constitueix el més consistent tret cultural compartit pels pobles ibers, l’element principal a partir del qual els reconeixem com a tals i distingim d’altres pobles veïns.

En el veïnatge d’aquest tercer àmbit, es presenten els dos primers enigmes que planteja l’exposició: d’on venen els ibers? i quina llengua parlaven? Així, en l’espai específic dedicat al primer enigma, el visitant pot descobrir el sorprenent resultat dels estudis realitzats sobre el genoma de les poblacions ibèriques i, alhora, contemplar algunes de les escasses restes humanes conservades que s’hi han fet servir, entre elles, un dels enigmàtics cranis enclavats descoberts als jaciments ibèrics catalans d’Ullastret i Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet). Al seu torn, l’enigma dedicat a la llengua dels ibers planteja també el problema de la seva filiació lingüística i dels seus probables vincles amb l’eusquera.

Els ibers no són cap poble arribat de l’exterior, tal com s’havia pensat inicialment. La recerca actual defensa processos graduals d’evolució de la població local en tots els àmbits.

La societat del segle VII aC ja mostrava una complexitat creixent. Hi ha evidència de l’aparició de cabdills que viuen en residències senyorials segregades i estableixen un contacte privilegiat amb mercaders fenicis. A canvi de matèries primeres molt valuoses, com certs minerals, obtenen vi envasat en àmfores però també objectes exclusius com joies i altres elements de prestigi. Grans quantitats de vi fenici són essencials per als banquets comunitaris que organitzen, com a mitjà per consolidar una autoritat assolida recentment.

A partir del segle VI aC, el registre funerari mostra canvis profunds. Hi ha un descens abrupte del nombre d’enterraments respecte al període anterior, cosa que permet pensar que els elaborats rituals d’incineració resten restringits a poques persones. Apareixen «tombes de guerrer» a Catalunya i el País Valencià i tombes monumentals als territoris meridionals. Tot plegat s’interpreta com el sorgiment d’un estament aristocràtic dirigent, on la condició social es transmet per herència. Aquest nou tipus de societat marcaria la configuració del que s’anomena cultura ibèrica.

De la necròpolis de Can Canyís (Baix Penedès) provenen algunes urnes de guerrers d’alt rang, amb guarniments vistosos (cinturons, fíbules, aplics de plata, amulets exòtics), recipients de bronze, ganivets i sobretot armes. L’equipament bèl·lic solia constar d’una espasa i llances de ferro i, en els millors casos, també de proteccions de bronze per al cap, el pit o les cames. A les tombes femenines del Baix Ebre de la mateixa època i nivell social predominen els adornaments de bronze.



L'escriptura

La llengua ibèrica es va expressar amb tres escriptures diferents, segons les àrees: l’escriptura nord-oriental, l’escriptura sud-oriental i l’alfabet grecoibèric. La immensa majoria de les inscripcions corresponen a la primera d’elles.

Tant l’escriptura nord-oriental com la sud-oriental consten de signes alfabètics i sil·làbics i deriven d’un ancestre comú, que és l’escriptura fenícia.

L’escriptura nord-oriental té dues variants. La dual, pròpia de les inscripcions més antigues, dels segles V a III aC, usa marques que li permeten reaprofitar el mateix signe per representar dos valors fonètics propers. En canvi, la no-dual, dels segles II i I aC, no té aquesta capacitat.

Coneixem més de dos milers d’inscripcions ibèriques sobre suports molt variats, tot i que la majoria són curtes: inscripcions amb el nom del propietari sobre vasos ceràmics, noms de ciutats en monedes, textos funeraris en esteles de pedra, inscripcions rupestres religioses, segells d’àmfora, inscripcions pintades sobre ceràmiques, etc.

Les més llargues es troben sobre làmines de plom. Algunes d’elles són cartes, probablement comercials, d’acord amb els paral·lels grecs, les quals un cop plegades mostraven el nom del destinatari a l’exterior. D’altres són textos comptables amb llistes de persones i quantitats associades i també n’hi hauria de funeraris i de religiosos.


L'alè d'Orient: fenicis i grecs a la Península

Durant molt de temps s’ha concedit a la presència colonial a la Mediterrània occidental —primer de fenicis i més tard de grecs— un paper determinant en la formació de la cultura ibèrica. A través d’ells arribaren innovacions tan rellevants com l’escriptura, el torn ceràmic i, tal vegada, la metal·lúrgia del ferro i de la plata. Altres aportacions que els havien estat atribuïdes, com ara el patró urbà dels assentaments i les corresponents formes de vida avançades, avui dia estan en discussió.

El que no es pot negar és un nivell d’influència elevat en molts àmbits, des dels cànons artístics i arquitectònics fins a les pràctiques de consum elitista o el disseny dels vasos ceràmics. En general, el grau d’emulació entre cultures diferents és tan gran que es parla de la koiné mediterrània, és a dir, d’unes coincidències que sovint fan difícil distingir el que és propi d’uns i d’altres.

Entre els grecs, el simposi constitueix una pràctica social pròpia de les classes benestants. És la part del banquet que gira al voltant del consum de vi i que es duu a terme amb un servei de vaixella característic: el crater per barrejar el vi amb aigua i les copes per beure, anomenades cílixs o escifs.

Aquests vasos arriben amb profusió al món ibèric i les seves elits també en fan un ús gairebé exclusiu. Tanmateix, això no implica que adoptin el costum grec del simposi de manera equivalent. Tracten, en essència, de servir-se d’elements de prestigi per fer evident el seu estatus social i econòmic elevat. Això s’observa també, per exemple, en l’ús habitual de craters àtics com a aixovar funerari, un comportament del tot aliè entre els atenencs que els fabricaven.


ÀMBIT 4


El temps dels prínceps

El quart àmbit, El temps dels prínceps, acosta el visitant a la descoberta i comprensió de l’estructura de societat ibèrica, especialment entre els segles IV i I aC. Així, amb el suport de meravelloses mostres de l’art ibèric del període, com ara el conegut grup escultòric del genet llancejant un enemic de la necròpolis de Cerrillo Blanco de Porcuna (Jaén) o el tors de guerrer de l’antiga ciutat d’Ilici (l’Alcúdia d’Elx), es presenten les elits de la societat ibèrica, mentre que una extraordinària col·lecció d’exvots conservats al MAC serveix per presentar la resta de grups i classes socials que integraven la piràmide social ibèrica.

L’àmbit està flanquejat també per dos nous “enigmes”: en què creien els ibers?, i tots iguals davant la mort? En el primer, el visitant pot endinsar-se en la descoberta de les creences del món ibèric. Entre les peces excepcionals que s’hi exposen cal destacar l’anomenat tresor de Tivissa, que forma part de les col·leccions del MAC; molt probablement vinculat a un santuari urbà, representa un dels millors exemples coneguts d’orfebreria ibèrica. Al seu torn, en el segon enigma s’evoquen les pràctiques funeràries més característiques del pobles ibèrics i s’aborda també la pràctica dels enterraments infantils dins les cases, el significat dels quals s’ignora.

En aquest sector de la mostra destaca la presència de l’estela de Coimbra del Barranco Ancho de Jumilla (Múrcia), un extraordinari fragment d’un pilar-estela funerari ibèric, esculpit per les quatre cares.

La prosperitat de la societat ibèrica va anar en paral·lel a la consolidació d’una aristocràcia guerrera hereditària que residia a les ciutats principals, en edificis imponents. Aquesta minoria exercia el poder sobre tota la població i mantenia una acusada jerarquia interna, basada en vincles de dependència i l’existència de clienteles.

En el seu estil de vida sofisticat hi havia lloc per a cerimònies, banquets, aliances i rivalitats. Es distingien gràcies a la indumentària—joies, armes, perfums—, i a l’ús d’altres béns de prestigi com ara els cavalls o la vaixella importada. Els més preuats es dipositaven a les seves tombes.

Les representacions artístiques mostren fidelment l’aparença de les dames i els cavallers d’ençà del segle IV aC i els historiadors antics esmenten l’existència de famílies principesques amb protagonisme polític durant la Segona Guerra Púnica, a finals del segle III aC.

En una societat desigual i jerarquitzada com la ibèrica, el gruix de la població se situa a la base de la piràmide i resulta difícil precisar-ne la condició social.

La classe inferior estava formada per una gran massa de pagesos i ramaders. Hi ha indicis d’una apropiació senyorial intensa dels excedents agrícoles, però desconeixem el nivell d’autonomia o servitud de les famílies camperoles. Molts dels membres farien el paper d’artesans a temps parcial i de soldats en episodis de conflicte —en ocasions, a l’exterior, com a mercenaris.

L’artesanat més especialitzat, com els ceramistes o els orfebres, ho podrien ser a temps complet, probablement sota el domini de les classes dirigents. En el cas de l’escultura monumental, s’ha parlat d’artistes alliberats itinerants. L’existència de mà d’obra esclava és objecte de debat però, en tot cas, entre els ibers no hi ha proves que es tractés d’una societat esclavista com la grega o la romana.

Els autors clàssics (Polibi, Tit Livi, Estrabó, Salusti) només parlen de les dones ibèriques com a víctimes de la guerra o com a objecte de pactes matrimonials. El seu paper, molt més ampli, depenia de la posició social. La majoria vivia una existència humil en el si de grups camperols o artesans i combinava les rutines quotidianes

(el proveïment d’aigua i de combustible per escalfar-se i cuinar, la preparació d’aliments, la cura de la casa i la família) amb les activitats agropecuàries i la manufactura de productes tèxtils, cistelleria i ceràmica.

Els conjunts funeraris i les representacions artístiques revelen com es vestien, pentinaven i guarnien les dones benestants. La participació femenina en cerimònies públiques, tot dansant en grup, desfilant o tocant instruments musicals, també ha quedat immortalitzada i algunes figuretes de bronze o de terracota evidencien la importància atorgada a la maternitat.

L’any 1971, una excavació a la necròpolis ibèrica de Cerro Santuario (Baza, Granada) dirigida per l’arqueòleg Francisco José Presedo i patrocinada per Pere Duran i Farell (1921-1999), gran afeccionat a l’arqueologia, va fer una descoberta extraordinària: la tomba núm. 155 contenia l’escultura d’una dona, ricament guarnida, amb expressió serena, asseguda en un tron alat i amb un colom a la mà, com les divinitats orientals.

Estava envoltada per una multitud d’objectes: quatre conjunts d’armes (formats per una falcata, un escut i llances) i ceràmiques que haurien contingut aliments. Un receptacle lateral guardava restes òssies i cendres, restes d’un personatge il·lustre de l’antiga ciutat de Basti. Estudis recents han determinat que eren humanes i concretament femenines. La presència de dones de màxim rang es detecta en altres tombes del sud-est peninsular, dones que transmetien el poder i que potser també l’exercien.


ÀMBIT 5


Ibèria endins

El cinquè gran àmbit de l’exposició, Iberia endins, proposa al visitant una immersió en els paisatges, les economies i els assentaments del pobles ibèrics. Així, al bell mig de l’espai, es pot contemplar una sorprenent construcció que vol evocar les restes d’un gran edifici d’època ibèrica. Dins d’aquesta construcció, es projecta un suggeridor audiovisual immersiu, que presenta una reconstrucció virtual de l’antiga ciutat ibèrica d’Ullastret, capital del poble ibèric del indigets, al nord-est de Catalunya. Al voltant d’aquest singular element museogràfic, diversos mòduls i vitrines mostren nombrosos objectes relacionats amb el treball i la vida quotidiana dels ibers.

El visitant hi pot observar també una àmplia selecció de monedes procedents de diverses seques ibèriques. També en el seu veïnatge, un segon audiovisual de gran format possibilita la contemplació, a vista d’ocell, de diverses ciutats i poblats ibèrics d’arreu de la Península amb l’objectiu de mostrar la diversitat que hi havia en la manera d’organitzar el poblament en els diferents territoris ibèrics, mentre que un gran mapa mural proposa al visitant la descoberta dels museus i jaciments integrats dins la “Ruta dels Ibers” a Catalunya.

Com la resta dels àmbits precedents, aquest espai expositiu està flanquejat per un enigma: on era la Barkeno ibèrica?, en aquest cas sobre el suposat emplaçament d’un establiment iber de primer ordre en el territori de l’actual ciutat de Barcelona, del qual només coneixem amb certesa el nom, Barkeno.

En l’àmbit de les estratègies econòmiques, és evident la diversitat interna del món ibèric. Arreu es desenvolupaven activitats bàsiques com l’agricultura i la ramaderia, però també hi havia una clara diversificació regional.

La presència d’extensos camps de sitges només en alguns dels territoris ibèrics del nord es pot explicar per l’especialització en la producció excedentària de cereals, en part destinats al comerç exterior. La recurrència d’almàsseres als poblats edetans planteja una preeminència del cultiu de la vinya i l’olivera a l’actual País Valencià.

D’una manera similar, l’abundància de grans basses al centre de molts assentaments ilergetes, a les terres de ponent, fa pensar en una major rellevància de l’explotació ramadera. El benefici de recursos minerometal·lúrgics d’un alt valor estratègic, com ara el plom i la plata, podria haver estat el fonament econòmic principal de zones com la Ilercavònia, al Baix Ebre, i d’alguns pobles ibers meridionals.

L’alt nivell tecnològic dels processos productius és una de les claus de la complexitat social i política assolida per les comunitats ibèriques. El domini de la metal·lúrgia del ferro va representar una fita decisiva, sobretot en aplicar-la en esferes essencials com ara la producció agrícola. Les noves eines fèrriques van fer possible un salt qualitatiu en la capacitat productiva, del tot necessari per sostenir l’increment demogràfic persistent que va desembocar en autèntiques societats urbanes.

En el camp de la producció tèxtil o de vasos ceràmics és palès un elevat grau d’excel·lència tècnica. Cal destacar l’evidència dels molins de rotació, que optimitzaven l’eficiència en la molta de cereal per obtenir farina.

Els més antics de la Mediterrània —d’entre el final del segle VI i el principi del V aC— provenen de jaciments ibèrics, fet que permet defensar que es tracta d’una invenció local.

Les àmfores ibèriques són recipients amb un disseny peculiar. El fons apuntat les fa molt inestables però, en canvi, especialment aptes per a l’estiba i el transport marítim de mercaderies. La seva presència en navilis enfonsats a les illes Balears podria fer pensar en l’existència de comerciants ibèrics que operaven en les transaccions comercials d’ultramar.

Tanmateix hi ha aspectes que en fan dubtar. D’una banda, aquests navilis són naus gregues o púniques. De l’altra, les àmfores es localitzen en tot tipus d’assentaments, incloent-n’hi alguns molt allunyats de la línia de costa. Per exemple, són molt abundants en els nuclis ilergetes de l’Urgell. Això permet plantejar que servissin preferentment per distribuir a escala interna vi o altres productes locals amb un cert valor afegit. Altres tipus de ceràmica també verifiquen contactes i intercanvis entre comunitats ibèriques de territoris diferents, en alguns casos força allunyats.

La noció de poblat ibèric s’ha d’anar erradicant definitivament, atès que amaga la diversitat existent de tipus d’assentaments, característica principal del poblament ibèric. N’hi ha un ampli ventall, que va des d’aglomeracions urbanes en un extrem fins a modestos establiments rurals en l’altre.

Això representa l’existència de desenes o centenars de nuclis interdependents i jerarquitzats entre ells, integrats dins d’una mateixa entitat sociopolítica. Un escenari complex que correspon a una organització política de tipus estatal. En aquest punt no sembla exagerat afirmar que els ibers van assolir un model similar al de les ciutats estat gregues, púniques o etrusques.

No s’observa, però, un únic patró d’estructura política desplegat per tot el territori de cultura ibèrica. Ben al contrari, en aquest camp es torna a constatar una notable diversitat regional.

La ciutat doble d’Ullastret, formada pels assentaments del Puig de Sant Andreu i de l’Illa d’en Reixac, va ser la capital del territori habitat pel poble dels indigets i un dels nuclis principals de població de la cultura ibèrica entre els segles VI i II aC.

La investigació arqueològica interdisciplinària desenvolupada pel MAC els darrers anys, en alguns casos en col·laboració amb entitats de recerca d’àmbit nacional i internacional, ha permès assolir un alt grau de coneixement de l’estructura urbana i defensiva.

A partir d’aquesta sòlida base s’ha avançat en l’estudi del món ibèric a Catalunya i s’ha pogut promoure un projecte innovador de reconstrucció virtual de tot el conjunt. L’audiovisual d’aquesta sala immersiva es basa en la reconstrucció duta a terme en el marc del programa ”Patrimoni en acció”, una aposta de la Generalitat de Catalunya i l’Obra Social ”la Caixa” per acostar el patrimoni cultural català a la ciutadania.

Amb l’emergència de la cultura ibèrica es generalitza una arquitectura basada en la construcció d’habitatges de planta rectangular aixecats amb materials duradors: un sòcol de pedra i una elevació feta amb argila.

Les noves tècniques i els sistemes de construcció van associats a un desenvolupament urbanístic que, amb dinàmiques diverses en funció dels territoris, testimonien una organització més o menys planificada en la concepció dels hàbitats.

Aquests, normalment, se situaven en llocs elevats i amb una bona visibilitat de l’entorn, fet que permetia una millor defensa i un millor control del territori.


ÀMBIT 6


Entre Roma i Càrtago

Des d’aquest nou enigma s’accedeix a l’àmbit sisè de l’exposició, Entre Roma i Cartago, dedicat a presentar l’impacte dels conflictes bèl·lics entre aquestes dues grans potències mediterrànies, i especialment la Segona Guerra Púnica, en la vida dels pobles de la península ibèrica, entre ells els ibers. En l’àmbit s’evoca també la participació armada de guerrers ibers en aquest gran conflicte i es presenta una acurada selecció d’armes d’aquest període, entre les quals hi ha alguns exemples remarcables de falcata, l’espasa característica dels guerrers ibers.

Com en els àmbits precedents, el dispositiu museogràfic incorpora l’últim dels sis enigmes: per on va passar Anníbal?, sobre el possible itinerari que aquest cabdill cartaginès va seguir camí d’Itàlia, acompanyat d’un immens exercit que integrava nombrosos elefants. Com en els enigmes precedents, l’espai incorpora una projecció on un especialista ofereix informacions complementàries sobre la temàtica evocada.

Al segle III aC, les tensions entre Roma i Cartago, les principals potències militars i comercials mediterrànies, van esclatar en la primera guerra Púnica (261-241 aC), que va acabar amb victòria romana. Vint anys després, el general cartaginès Anníbal Barca emprendria la revenja. Va deixar Qart Hadasht (Cartagena), la seva base d’operacions peninsular, amb la intenció d’atacar Roma i assetjà la ciutat ibera d’Arse (Sagunt), aliada de Roma.

Els socors romans comandats per Gneu Corneli Escipió van desembarcar a Empúries l’any 218 aC i el 216 aC es van imposar als cartaginesos a la batalla de Cissa, prop de l’actual Tarragona.

Mentrestant, Anníbal ja havia travessat els Pirineus amb tropes d’infanteria, cavalleria i elefants. Entre el 218 i el 216 aC encadenà èxits al sud dels Alps (Ticino, Trebia, Trasimè i Cannas), però arran dels fracassos a Siracusa i Càpua, el 211 aC va buscar refugi al nord d’Àfrica. Alhora, Publi, fill de Gneu Escipió, triomfava al sud de la península Ibèrica, a les batalles de Baecula i Cartagena. Finalment, desplaçat al nord d’Àfrica, va derrotar Anníbal a Zama el 202 aC, i decantà la guerra per Roma.

El conflicte entre Roma i Cartago va tenir una dimensió global en implicar molts altres pobles: els ibers i celtibers peninsulars; els celtes, maures, númides i libis del nord d’Àfrica; els sículs, sards i baleàrics de les illes, així com els grecs de les colònies peninsulars i itàliques.

Els ibers van participar-hi, com a mercenaris o formant grans coalicions armades que donaven suport tant a cartaginesos com a romans segons els interessos de cada moment. El resultat fou catastròfic: la mort dels seus líders, com els ilergets Indíbil i Mandoni, i la submissió als invasors romans.

Els guerrers ibers utilitzaven un armament diversificat, defensiu i ofensiu, amb varietats regionals. El conjunt defensiu constava de casc (de cuir o metàl·lic), cuirassa o pectoral, proteccions per a les cames i l’escut rodó o oval. L’ofensiu el formaven les llances, el punyal i la falcata o altres espases.

Les llances, per empunyar o llançar, eren importants des del punt de vista tàctic. Les més lleugeres —javelines—, assolien grans distàncies i entre les pesades n’hi havia de totalment metàl·liques —soliferreum— i les pila, amb una llarga punta fèrrica. Les puntes de sageta, fetes sobretot de bronze, també podien tenir un ús cinegètic. Els projectils de plom es tiraven amb fona.

La falcata és una espasa icònica del món ibèric entre els segles V i I aC. Són especialment abundants a l’alta Andalusia, Múrcia i el País Valencià. Degut a la seva fulla corba i asimètrica molt punxeguda i amb un sol cantó tallant, presenta coincidències amb peces balcàniques, itàliques i gregues, però se’n distingeix pel mànec — en forma de cap de cavall, au o grifó. La fulla també es decorava amb solcs longitudinals i els exemplars més sumptuosos ¬—probablement d’ús ritual— s’enriquien amb incrustacions de plata.


ÀMBIT 7


La fi d'un món

A tall d’epíleg, La fi del món iber constitueix el setè i últim àmbit de l’exposició. S’hi expliquen les conseqüències del procés de conquesta romana de la península ibèrica, que acabaria comportant la progressiva desaparició de l’organització, la llengua i la cultura dels pobles ibèrics.

La confrontació entre Roma i Cartago va trasbalsar la península Ibèrica. L’any 197 aC els romans, victoriosos, van dividir Hispània en dues províncies (Citerior i Ulterior) i els ibers nord-orientals de la Citerior es van rebel·lar contra el seu domini.

El cònsol Marc Porci Cató va aconseguir sotmetre’ls dos anys més tard i van haver d’abandonar ciutats i poblats. Alguns nuclis van ser destruïts però les explotacions rurals seguirien sostenint l’economia mentre es multiplicaven els punts de control militar i administratiu dels ocupants.

Els romans van fundar altres ciutats i els ibers van anar adoptant-ne els costums. La forta resistència de la resta de pobles peninsulars no va impedir que Roma completés la conquesta a finals del segle I aC. Les cultures locals acabarien desapareixent en favor de la llengua, la religió i el dret romans.

Com altres exemples escultòrics ibèrics, l’estela de Cal Posastre, de caràcter honorífic o commemoratiu, va ser destruïda intencionadament —i les seves restes llençades en diferents fosses— vers la fi del segle II aC. A la zona central mostraria tres personatges asseguts en un tro i a la part superior, un possible genet. Sis caps masculins —un recordatori dels avantpassats o d’enemics vençuts— decoren cada lateral.

La peça és excepcional per les seves dimensions, la policromia i la iconografia singular. Seria el símbol visible del poder local, dedicada al senyor d’un territori i a l’heroització del seu llinatge. Va ser aixecada després de la conquesta romana i en un territori on les relacions socials i econòmiques estaven en procés de transformació.

El procés de romanització va ser progressiu i desigual. Podem resseguir el rastre indígena en època romana a través de topònims que han perdurat fins als nostres dies (Berguedà, Osona,...) i a través de textos llatins on s’esmenten els noms propis d’homes i dones amb arrels locals.

Alguns d’aquests noms de filiació indígena apareixen en inscripcions funeràries com la de la necròpolis emporitana de les Corts dels segles II-I aC i en làpides de la vall de l’Ebre posteriors com la de Cornelia Sirasteiun, localitzada a Alcanyís (Terol), una de les mostres més tardanes de la memòria ibèrica.


Fitxa tècnica


Informació tècnica

Data d'inauguració: 24/4/2022

Data de tancament: 16/02/2025

Durada de l'exposició: 908 dies

Visitants: 108.466 persones

Dossier de premsa

Descarrega el dossier de premsa de l'exposició.