Barcelona
Anteriors

Naufragis. Història submergida

Vaixells enfonsats i objectes perduts sota l'aigua són testimonis de la vida i de l’activitat humana.

El desig de capbussar-se

La voluntat de l'ésser humà de baixar a les profunditats ha estat constant al llarg de la història. Bé per rescatar tresors, literalment, o, metafòricament, per rescatar-ne la memòria. "Naufragis. Història submergida", tant el llibre com l'exposició, són un testimoni d'aquests descensos. Veuen la llum coincidint amb els 30 anys de la creació del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), tres dècades durant les quals s'han documentat i "excavat" 855 enclaus.

Aquests jaciments no es troben només al mar sinó també en aigües interiors, en llacs, rius i en nivells freàtics. Les mostres que se n'extreuen, a més, tenen la peculiaritat de conservar excepcionalment bé les restes de matèria orgànica, una font clau d'informació. Durant les prop de 300 pàgines del llibre es comença posant en context aquesta disciplina per després fer un recorregut en detall, amb textos en català, castellà i anglès i amb fotografies a color, per les troballes més destacables que han fet els investigadors del CASC durant aquests trenta anys.



L'arqueologia subaquàtica a Catalunya

La primera recuperació de material enfonsat a Catalunya es remunta al 1654. Dos galions amb lingots d'or, diners i pedres precioses havien naufragat a cap de Creus i es va encarregar la construcció d'una campana de fusta - la 'campana de Cadaqués' - per proveir d'oxigen als bussos que havien de recuperar els béns. Cobraven la quantitat de monedes que poguessin posar-se a la boca al final de la jornada. De la motivació arqueològica, en canvi, no hi ha constància a Catalunya fins al 1894, quan al Port de la selva es va contractar a bussos coralers per recuperar unes àmfores del segle I aC.

L'arqueologia submarina, però, no es va consolidar fins a finals del segle XX. S'estima que el 90% dels jaciments catalans han patit algun tipus d'espoli. L'objectiu de "Naufragis" és, justament, posar de manifest la importància d'aquesta disciplina i de les persones que l'han feta possible.


L'exposició


Exploradors del mar

En època romana, els urinatores —que se submergien proveïts d’una pedra per accelerar el descens— es dedicaven a recuperar objectes enfonsats. També al llarg de la història s’han concebut diferents ginys per tal d’assolir aquest objectiu, com ara les campanes d’immersió. No serà fins a l’aparició i difusió de l’escafandre al segle XIX que l’exploració submarina farà un pas decisiu.

Durant segles, la recuperació d’objectes constituirà la motivació principal per a l’extracció de materials submarins. Tanmateix, des de finals del segle XIX, es desenvoluparà un interès més aviat de coneixement. Així, la recuperació d’àmfores feta l’any 1894 per Romuald Alfaràs a cala Cativa (el Port de la Selva) pot ser considerada una de les primeres actuacions arqueològiques subaquàtiques a la Mediterrània.

A principis del segle XX, les espectaculars troballes dels derelictes d’Anticitera (Grècia) i Mahdia (Tunísia), esperonaran l’interès per l’arqueologia subaquàtica arreu del món.


Il·lustració d'una extracció de peces d'artilleria de l'aigua (Journal des Sçavants. París, 1665).

El naixement de l'arqueologia subaquàtica

La invenció del regulador de pressió variable, feta per Émile Gagnan i Jacques-Yves Cousteau, l’any 1943, va donar plena autonomia als submarinistes i va potenciar l’accés al món submarí.

A partir de 1950, la pràctica de l’arqueologia subaquàtica va experimentar una transformació conceptual important, gràcies als treballs duts a terme a Albenga (Itàlia) per l’arqueòleg Nino Lamboglia, que va entendre

el vaixell enfonsat com un document històric que s’havia d’excavar amb la mateixa metodologia, rigor i ètica professional que un jaciment arqueològic terrestre. Posteriorment, el 1960, George Bass va impulsar a Yassi Ada (Turquia) la primera excavació arqueològica subaquàtica efectuada per arqueòlegs.

A Catalunya, la pràctica de l’arqueologia subaquàtica es desenvoluparà d’ençà de 1954, amb la creació a Barcelona del Centre de Recuperacions i d’Investigacions Submarines (CRIS), el primer club d’immersió de tot l’Estat. Un dels seus membres, Federico Foerster, farà les primeres intervencions arqueològiques subaquàtiques a la costa gironina.

La creació del Patronat d’Excavacions Arqueològiques Submarines de la província marítima de Girona, l’any 1972, transformat el 1981 en el Departament d’Arqueologia Subaquàtica del Servei Tècnic d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona, prefigurarà la tasca en l’àmbit nacional del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), creat per la Generalitat de Catalunya l’any 1992.



De vaixells i mariners

Els éssers humans naveguen, almenys, des de fa 12.000 anys, i, en el decurs del temps, han anat entenent progressivament la natura, els vents, els corrents... i han utilitzat la posició dels estels com a ajut per seguir una ruta.

Al mateix temps, han perfeccionat els vaixells per fer-los més segurs i aptes per navegar. També han generat unes creences, una religiositat i uns mites vinculats a la navegació. Així, la gent de mar ha creat una cultura pròpia, la cultura marítima, el coneixement de la qual és un dels objectius d’estudi de l’arqueologia subaquàtica.

Des de la seva creació el 1992, la tasca d’inventari, protecció, estudi, conservació i difusió desenvolupada pel Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) ha contribuït decisivament al coneixement d’aquesta cultura mil·lenària al nostre país. Tanmateix, a les excavacions apareixen sovint objectes curiosos o enigmàtics, que obren un ventall d’hipòtesis d’interpretació. I la incògnita no sempre es resol amb seguretat...

Controlar la propulsió de les naus per arribar a la destinació desitjada ha estat fonamental per als navegants al llarg dels anys, la clau del transport marítim. Si bé els rems van ésser els primers estris per aconseguir-ho, aviat s’emprà la força del vent per moure vaixells cada vegada més grans.

L’aprofitament de l’impuls del vent gràcies a les veles i les formes de la nau va permetre que els mariners poguessin navegar no tan sols a favor del vent, sinó aprofitant-lo en diferents graus i seguir una ruta.

Tot i això, els rems mai van deixar-se de banda com a sistema de propulsió, per no dependre exclusivament de l’atzar del vent i fer les aproximacions. Els sistemes mixtos van existir fins a l’arribada dels grans velers transoceànics i finalment se substituí la vela pels motors.

La vaixella, sobretot d’època antiga, ens dona una informació molt valuosa per poder datar amb precisió l’enfonsament d’un vaixell, a més de parlar-nos del nombre de tripulants, del seu origen i del seu estatus social.

Sovint aquests objectes d’ús quotidià i personal porten també inscripcions amb els noms o les marques dels propietaris.

L’alimentació a bord requereix aliments perdurables. Al llarg dels segles s’han trobat diverses solucions, des de la «galeta nàutica», ja utilitzada pels romans i generalitzada amb la marina britànica, fins al consum de peix fresc pescat durant la travessa, i altres aliments assecats o salats.

A causa de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra, a l’antiguitat l’estel polar s’observava molt lluny de la seva ubicació actual. El pol Nord era un espai negre i l’estel identificable més proper era el denominat «estel fenici», que correspondria a la roda posterior del carro de l’Ossa Menor o a l’estel Vega. Aquest permetia navegar de nit mantenint la latitud mitjançant un angle fix amb l’horitzó. De dia es calculava l’angle amb la màxima alçada del sol sobre l’horitzó.

Al segle IV aC, el navegant grec Piteas ja havia calculat amb exactitud la latitud de Marsella. Posteriorment es van anar inventant aparells per mesurar amb més precisió aquests angles com l’astrolabi, el quadrant, el bastó de Jacob o el sextant.

D’altra banda, no només era important el posicionament dels vaixells, sinó també saber la fondària abans d’arribar a port o varar en una platja, així com els esculls i tipus de fons per llançar l’àncora, per a la qual cosa s’ajudaven dels escandalls.

Un vaixell és un espai limitat que pot estar llargs períodes de temps sense tocar terra. En èpoques passades, l’aigua dolça i el menjar fresc a bord de les naus eren un bé escàs.

La manca d’higiene també era habitual, i moltes malalties i pandèmies es transmetien per mar. Per aquest motiu, els vaixells, quan arribaven a un port, sovint havien de fer «quarantena», i ho indicaven amb una bandera groga al pal.

Una de les malalties que atacava especialment la gent de mar era l’escorbut, provocat per la falta d’accés a aliments frescs, com ara fruites i verdures.

Els vaixells de guerra de totes les èpoques tenien més baixes per malalties que per accions de combat. A causa d’això, a finals del s. XVIII, la Royal Navy anglesa va incorporar una ració diària de cítrics amb alcohol a la dieta de les seves tripulacions.

Múltiples factors influencien la manera de construir els vaixells: la seva funció, l’espai nàutic per on han de navegar, la cultura i la tradició locals o els materials a l’abast. La diversitat de les solucions adoptades es fa palesa en estudiar els derelictes excavats.

Fins fa poc, es pensava que l’arquitectura naval mediterrània havia experimentat una evolució lineal partint de les embarcacions més antigues fins a arribar a l’edat mitjana i fins i tot als nostres dies. Avui, però, sabem que l’evolució va ser molt més complexa, amb diverses tradicions constructives i importants trets diferencials que apareixen i desapareixen.

La vida del mariner està en risc permanent. La religiositat, les supersticions i les llegendes l’ajuden a conviure amb aquesta fatal quotidianitat. La gamma de creences i de supersticions és amplíssima i alguns costums associats han perdurat fins als nostres dies, com ara portar objectes o imatges per protegir la nau, posar ulls als vaixells per evitar la malastrugança per un encanteri o donar-los noms de divinitats.

Durant les navegacions també hi havia llargues hores d’espera en les quals els tripulants buscaven maneres d’entretenir-se. Per això és habitual trobar als vaixells enfonsats elements relacionats amb l’oci i el joc.



Excavant sota l'aigua

Excavar sota l’aigua esdevé una operació sovint complexa, que s’ha de preparar metòdicament, i que ha de ser desenvolupada per organismes i persones expertes i qualificades.

Creat l’any 1992, el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) té encomanades les missions d’inventariar, protegir, conservar, estudiar i difondre el patrimoni arqueològic de Catalunya que es troba submergit en aigües costaneres i interiors.

Des de la seva creació, el CASC ha desenvolupat múltiples excavacions arqueològiques subaquàtiques, tant al territori català com a l’exterior, mitjançant convenis de cooperació científica.

Les excavacions dels derelictes Culip IV (Alt Empordà), Deltebre I (Baix Ebre) i Illes Formigues II (Baix Empordà) constitueixen exemples paradigmàtics de la seva activitat, i ens ajuden a comprendre la diversitat de problemes i factors que incideixen en una excavació arqueològica subaquàtica.

El Culip IV (Cadaqués) és el primer vaixell arqueològic totalment excavat a l’Estat espanyol per un equip d’arqueòlegs amb metodologia i objectius científics.

El seu estudi va indicar que es tractava d’un vaixell romà enfonsat entre els anys 78 i 82 dC quan, procedent de Narbona, transportava cap al sud un carregament format per més de 1.947 vasos ceràmics llisos i 814 de decorats fabricats a La Graufessenque (Millau, França); 79 àmfores que contenien uns 5.000 litres d’oli andalús; més de 1.475 vasos de ceràmica de parets fines i una caixa amb 42 llànties fabricades a Roma.

Trobar junts uns objectes de llocs de producció tant distants i en un petit vaixell, de menys de 10 metres d’eslora, va permetre avançar en el coneixement de l’organització del comerç marítim romà que funcionaria sota el nou concepte: el de «ruta de redistribució».

El Deltebre I era un vaixell anglès del contingent militar que, el maig de 1813, tot seguint ordres del general Wellington, va salpar d’Alacant per atacar Tarragona, aleshores en mans de les tropes franceses del general Suchet.

La flota estava integrada per 132 vaixells de transport, 6 canoneres, un bergantí, una goleta, 3 navilis i 3 fragates de guerra. Portaven a bord 14.500 homes d’infanteria, 800 cavalls, 200 artillers, 30 peces d’abatre, 2 morters, 4 obusos, 400 mules de brigada, a més de cirurgians, metges, comissaris, etc. Es tractava d’un comboi integrat per anglesos, alemanys, sicilians, espanyols i portuguesos sota el comandament del general John Murray.

L’expedició va acabar en fracàs, i un seguit de vaixells de transport entre els quals es trobava el Deltebre I van encallar a les boques de l’Ebre, davant l’illa de Sant Antoni. Poc després del naufragi, el vaixell va quedar colgat pel sediment, protegit de la degradació per agents naturals i dels actes d’espoli.

El derelicte Illes Formigues II es troba a 47 metres de profunditat. És el primer jaciment excavat a Catalunya a tanta fondària amb metodologia científica. Aquesta ubicació complica enormement els treballs, ja que redueix molt el temps d’immersió dels arqueòlegs el qual, a més, s’ha de compensar amb descompressions molt llargues.

L’excepcional grau de conservació del jaciment, que conserva no només el continent —és a dir, la fusta de la nau— sinó també el seu contingut o carregament, permeten fer un estudi molt complert. Les àmfores que transportava procedien de la Bètica (actual Andalusia) i contenien salaons i salses de peix. A partir d’elles s’ha pogut fixar la data del naufragi a finals del s. i aC La construcció naval correspon a un vaixell itàlic, que feia un trajecte des del centre productor d’aquestes àmfores, la Bètica, i es dirigia cap a Narbona o Arles quan, per causes que encara desconeixem, es va enfonsar molt a prop de les illes Formigues.


Les peces clau


Llànties d'oli del derelicte Culip IV (Ceràmica, 78-85 dC).

Monedes russes del regnat de Caterina II (1762-1796) del derelicte Deltebre I.

Una sabata amb el taló folrat de plom, probablement pertanyent a l'encarregat del polvorí del vaixell. Cobrint amb plom els claus de ferro del taló s'evitava que en caminar i colpejar amb altres elements fèrrics es generés una guspira que encengués la pólvora.

Taps de suro d'àmfora de vi foradats de la segona meitat del segle I aC.

Informació tècnica

Data d'inauguració: 24/4/2022

Data de tancament: 16/02/2025

Durada de l'exposició: 908 dies

Visitants: 108.466 persones

Dossier de premsa

Descarrega el dossier de premsa de l'exposició "Naufragis. Història submergida".