El cistell està fet de fibres vegetals, amb mànec de fusta, tot i que aquest s’ha conservat parcialment. Tant l’interior com l’exterior està recobert per brea, segurament per conferir-hi impermeabilitat. Aquesta característica, unida al fet que no contenia res, ha portat a interpretar la peça com un element de buidatge de l’aigua del fons del vaixell.
Quan es va excavar s’hi va mantenir el contingut de sorra, ja que no se sabia què podia aparèixer a l’interior. L’extracció del jaciment es va fer emprant un metacrilat rectangular que es va clavar a la sorra per sota l’objecte arqueològic, per tal que servís de suport per poder desplaçar-lo en posició horitzontal, per col·locar-lo en una caixa de plàstic. Es va emplenar la caixa amb la mateixa sorra fina del costat i amb aigua de mar, ja que, tot i el bon estat de conservació que presentava en el medi aquàtic, es corria el risc que es desfés en l’extracció a la superfície i durant el transport.
D’aquesta manera es va preservar en tot moment la deshidratació i es va evitar el col·lapse de les fibres. Si l’extracció s’hagués fet sense prendre aquestes precaucions, s’hauria produït la pèrdua irreparable de l’objecte.
El conjunt es va portar al laboratori del MAC-CASC, especialitzat en la conservació de material arqueològic de procedència subaquàtica, ubicat a Girona, i es va dipositar en una nevera mentre s’esperava l’inici del procés de conservació-restauració (la baixa temperatura, 5°C, i l’absència de llum disminueixen la proliferació de microorganismes mentre el material està amarat d’aigua).
Conservació i restauració
Partíem d’un objecte amarat d’aigua i extremadament fràgil, i l’objectiu principal per a la seva conservació a temperatura i humitat ambient era assecar-lo.
Es va iniciar el tractament de conservació perl’eliminació de les sals solubles, procés que es va portar a terme conservant el contingut de sorra dins el cistell i dins la caixa de plàstic amb què s’havia extret. Es va anar substituint l’aigua de mar per aigua corrent i, a mesura que aquella s’evaporava (vigilant de conservar sempre la humitat del cistell amb l’ajuda de l’embolcall de sorra), s’anava reomplint amb més aigua. Aquest procés es va reproduir fins que l’aigua de la caixa va arribar al nivell de mircosiemens que conté l’aigua corrent de l’aixeta (aproximadament 350 µs/cm). El nivell de sals es va mesurar amb un conductímetre.