Adela estava destinada a seguir l’estela de moltes noies de famílies benestants. Després d’estudiar a les monges es va prometre, però la guerra del Marroc i l’episodi conegut com a desastre d’Annual, que tingué lloc el 22 de juliol de 1921 (gran derrota de l’exèrcit espanyol davant les tropes rifenyes conduïdes per Abd-el-Krim), van provocar un gir de 180 graus a la seva vida, el seu promès va morir durant la contesa i Adela es replantejà el seu futur. Vuit anys més tard, va patir un nou revés familiar, la crisi de 1929 va arruïnar el seu pare, atès que va patir l’impagament d’un bon nombre de factures dels seus clients a l’estranger. Aquesta circumstància va fer decidir l’Adela a començar a treballar.
Després de diverses feines, el febrer de 1933 Adela i la seva germana Teresa entren a la Universitat com a administratives auxiliars de primera classe, feina depenent del Ministeri d’Instrucció Pública. Des de l’any 1931, la seva germana Sofia havia aconseguit la mateixa categoria, hi treballà almenys fins al 1937. Adela compagina les tasques de la Universitat amb la feina al Museu d’Arqueologia de Catalunya, on havia començat el 28 de gener de 1933, sota les ordres de Pere Bosch Gimpera, director del Museu. Adela es convertirà en la seva secretària i en la bibliotecària adjunta del Museu, al costat de Mercè Muntanyola. Sofia, per la seva banda, també compaginarà la Universitat amb el Museu, on treballarà de mecanògrafa, i amb els seus estudis de música.
El tracte amb Bosch Gimpera i el tarannà didàctic del mestre animen Adela a entrar a la Universitat a estudiar Filosofia i Lletres; necessitava, però, el títol de Batxiller. Adela ja havia cursat les assignatures de batxiller a l’Institut de Tarragona, on havia ingressat el 1933 i havia estudiat fins el 1936. Amb tot, necessitava tenir el títol. En aquells moments els aspirants havien de passar un examen obligatori a l’Institut Balmes de Barcelona. Les matemàtiques se li resistien i finalment obtingué el títol el mes de febrer de 1937, signat pel mateix Pere Bosch Gimpera. Immediatament comença el curs acadèmic, ja en plena Guerra Civil, amb un cos de professors de luxe durant els dos cursos que es van poder impartir fins a la caiguda de Barcelona: Joaquim Xirau de Filosofia, Pompeu Fabra de Llengua catalana, Carles Riba de Llengua grega, Ferran Soldevila d’Història i Joaquim Balcells d’Història de l’Art, entre altres.
Mentrestant al Museu d’Arqueologia s’encarregava d’ajudar a empaquetar i de fer els llistats de tots els objectes que s’anaven embalant per salvar-los de les bombes, llistats que va haver de refer dos cops: el 1937 per posar els objectes més delicats a diversos refugis dins del mateix Museu, i un segon, el 1938, per preparar la sortida de les col·leccions cap al mas Parxés d’Agullana, amb la intenció de situar-les lluny de les bombes i preparar-ne l’eventual sortida a l’estranger.
La República també li va despertar la consciència política i el mes de gener de 1932 ingressà al partit Acció Catalana Republicana, al qual també pertanyia el seu pare i Pere Bosch Gimpera. Treballà activament pel partit i molt especialment durant la campanya de les eleccions generals del 19 de novembre de 1933, justament les primeres eleccions en què les dones podien votar.
Les tropes de Franco van entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939, la guerra no estava guanyada, però la caiguda de Barcelona decantà la balança inexorablement cap al bàndol franquista.
El pare, l’Eugeni, ja feia temps que preparava la fugida de la família de Barcelona, la seva significació política aconsellaven la sortida del país, ja que durant la guerra havia exercit de vocal del Consell Superior d’Agricultura de la Generalitat i era vicesecretari d’Acció Catalana Republicana. La vida a Barcelona s’havia complicat molt a partir de 1938, el menjar era escàs i com a molt es podia aspirar, en el millor dels cassos, a un plat de llenties.
A més, un tràgic episodi marcà la família, el 18 de gener de 1938, una bomba esfondrà l’edifici on vivien una tieta, germana del seu pare, i un cosí, que moriren aquell dia. Uns dies més tard, el 24 de gener de 1939 la família Ramon surt de Barcelona en un cotxe compartit cap a Figueres i fan nit a Girona, on tota la família ha de compartir un sol llit. A Figueres no van aconseguir cap llit i d’allí van haver d’anar a peu fins a la Jonquera. L’aviació franquista bombardejava els camins constantment i per protegir-se de la metralla es refugiaven sota els arbres i, tapats amb una manta, dormien al ras. A la frontera els esperaven —a ells i a tots els refugiats— les tropes senegaleses de l’exercit francès, que els desposseïren de tot el que portaven. Seguiren a peu fins a Perpinyà. El seu pare havia aconseguit passaports per a tota la família i això els evità d’entrar en els camps de concentració preparats precipitadament pel govern francès a les platges d’Argelès. Malauradament, la fonda de Perpinyà que el seu pare coneixia estava plena d’espanyols, cosa que els obligà a seguir fins a Salses, on trobaren allotjament en una fonda. Finalment s’instal·laren a Sête, a la Quai Aspirant Herbé número 16.
Les relacions d’Adela amb la Generalitat i el seu bon coneixement de francès i alemany li facilitaren una feina a Perpinyà, a les oficines d’ajut als refugiats que la Generalitat havia muntat. La seva tasca era buscar als camps de concentració les persones que podien ser rescatades, i preparar els papers que els havien de facilitar sortir de França. Allí va estar treballant fins a finals de maig de 1939. Mentre els seu pare s’encarregava de posar-se en contacte amb tots els seus antics clients i altres contactes dels anys en què tenia el negoci d’exportació per preparar la sortida de França. Amb diners manllevats de tota la família, intentà que els acollissin a diversos països: els Estats Units, l’Argentina i Cuba, però no els van admetre. Finalment, va ser Mèxic el seu destí definitiu.
Després d’un viatge en tren des de Perpinyà arribaren a Bordeus i embarcaren al port de Pouillac el 12 de juny de 1939 a bord de l’Ipanema, un vaixell francès que normalment transportava bestiar des de França fins a Algèria. L’Ipanema havia estat noliejat per la SERE, organisme creat pel Govern de la República sota l’òrbita de Juan Negrín per ajudar els refugiats a França a sortir del país. El viatge va ser molt accidentat; el vaixell trencà l’hèlice i hagué de fer estada a l’illa de la Martinica, encara colònia francesa en aquell moment. Durant la travessa menjaven i dormiren a la coberta unes dues mil persones; el mes que estigueren varats a la Martinica s’improvisaren a les bodegues lliteres de dos o tres pisos, homes i dones separats. Adela recorda aquella estada a la Martinica amb autèntic espant: la calor era tan insuportable que les patates amb què els alimentaven arribaven de la cuina, després de bullir-les, ja fetes malbé.
De la travessa de l’Ipanema en tenim recollits altres testimonis, en part gràcies als més de vint periodistes que hi viatjaven com a exiliats i que s’encarregaren de l’edició en ciclostil d’una publicació titulada Ipanema. Diario de a bordo. Per la publicació i pels llistats oficials sabem que els viatgers de l’Ipanema eren 998, i no els dos mil que recordava Adela. La publicació tenia nombroses seccions que donaven informació pràctica i general; entrevistaven el capità, Monsieur Marot, sobre les derrotes que seguien, i s’hi poden llegir mil anècdotes, inclosa la transformació de la coberta en un autèntic campament, ja que la majoria de viatgers preferien dormir a coberta en lloc de fer-ho a la calorosa i ofegadora bodega. Quan albiraren Veracruz, el capità va ordenar que es desmuntés el campament i que tots els matalassos i llençols tornessin a les bodegues. Calia fer bona impressió, en arribar a Mèxic. Sobre l’estada a la Martinica —que a Adela se li va fer molt llarga—, el diari dona fe que en realitat va ser d’una setmana, durant la qual podien baixar del vaixell, però no sortir del port. Alguns testimonis enriqueixen el relat explicant que els habitants de la Martinica els oferien tota mena de fruites exòtiques que la majoria no havia vist mai.