Ara que l’estiu ha marxat i el fred comença a caminar un altre cop pels carrers de la ciutat, és hora d’acompanyar Janus a IMPERIVM i reprendre el viatge a l’antiga Roma més humana i complexa. Viatge de finals i d’inicis.

Com vam poder veure a l’entrada anterior, l’exposició situa un marcat èmfasi en el component tecnològic, que s’erigeix com un dels seus pilars. Una aposta per l’ús de noves tecnologies que permetin, com dèiem, presentar i reinterpretar a través de nous mitjans i recursos les col·leccions romanes del MAC, que contribueixi a assentar les bases de cara al futur.

Hem vist una de les dues cares de la moneda, però encara hem d’explorar l’altra, la meitat restant d’una unitat dual. Ens aventurem ara, per tant, dins una dimensió diferent: l’storytelling. Aquest és l’element cohesionador que lliga bona part del contingut de l’exposició; l’exemple més evident és una de les propostes protagonistes de la visita, les «Històries romanes», que esdevenen el mateix subtítol d’IMPERIVM.

Però què és aquest storytelling? És veritat que el concepte potser transmet un regust molt avantguardista, sobretot en utilitzar el terme anglosaxó, però de poc serveix aquest vernissatge de modernitat si no s’explica. 

Storytelling no és més que el terme usat per definir un concepte que ha estat sempre molt present en la història de la humanitat –el fet d’explicar històries, la creació d’una narrativa. És un mètode d’interpretació, una via per ajudar el visitant a crear un diàleg intern i formar una connexió significativa amb ell.

Els cicles mitològics del món hel·lenístic, les nissagues nòrdiques, els contes propis del folklore popular sorgits al llarg dels segles… Tots ells narren històries amb un rerefons particular; tenen quelcom a dir. La nostra pròpia història demostra l’afinitat natural que tenim com a espècie per aquesta activitat. La naturalesa humana és la de ser rondallaires, crear històries i compartir-les amb altres, ja sigui per transmetre píndoles de moralitat, maneres d’entendre el món que ens envolta o una via creativa per reflexionar introspectivament sobre nosaltres mateixos. O potser, per a qui ho prefereixi així, poden ser simples entreteniments.

Tot i que pugui semblar un concepte d’invenció recent, l’storytelling fa dècades que és considerat una eina de transmissió no només d’entreteniment, sinó també de coneixement, del qual el món de la cultura i els museus formen part.

Aquest storytelling a IMPERIVM es veu personificat en les «Històries romanes», presents en la majoria dels àmbits de l’exposició. Formen un conjunt de clips audiovisuals, que presenten onze persones diferents. Són personatges ficticis; no van existir mai, però no per aquesta raó són menys reals. Tenen una personalitat pròpia, un nom i un rostre únics. Van ser desenvolupats pel poeta i dramaturg Eduard Olesti a partir d’una base inicial proporcionada pel Museu, però la col·laboració de l’Eduard i el MAC va ser clau per polir i refinar els textos, pensats per tal que evoquessin persones que van experimentar el món romà, que van viure-hi. 

Un ciutadà conservador, recelós de tot allò que no considera romà, del que és estranger, bàrbar. La dona d’un mercader d’esclaus, que s’adona finalment del que suposa rebaixar l’ésser humà a la condició de simple mercaderia quan veu una mare separada de la seva filla. Un gladiador orgullós, que rebutja absolutament la idea de ser lliure si això suposa renunciar a la fama i l’èxit de les seves victòries a l’amfiteatre de Tàrraco. Un legionari atemorit per la mort, que es pregunta si algú el recordarà en cas de morir lluny de casa…

Aquests personatges narren les experiències de la seva vida, partint d’una base de coneixements documentada: si bé els personatges poden ser ficticis, les realitats i situacions que presenten ben bé podrien haver passat. Reflecteixen actituds, situacions i maneres de fer reals, pròpies de la societat romana, però a la vegada posseïdores d’una textura humana que fan universals els temes que presenten. Adquireixen així una realitat de llums i ombres que busca sorprendre i captar l’atenció.

Es tractava, per tant, de dibuixar un conjunt de vides que aconsegueixin connectar amb el visitant que les escolti.

La naturalesa d’aquesta proposta té una considerable influència del món del teatre. És una situació comprensible si sabem que bona part dels actors i de l’equip productor s’ha format a l’Institut del Teatre; una connexió que el Museu va buscar de manera intencionada. El teatre és potser un dels exemples actuals més clars d’aquest storytelling transformatiu i canviant, que muta –encara que sigui només de manera molt lleugera– amb cada representació. La teatralitat és essencial per dotar d’aquest punt de dramatisme les narracions, la textura humana d’una història de vida. Posa sobre la taula aquest joc entre personatge i espectador –la idea d’una finestra a una altra època, un diàleg amb dos mil·lennis de diferència. Les situacions poden ser particulars, però el llenguatge és planer i l’essència del que ens diuen no és tan diferent de les realitats que vivim avui dia. 

L’storytelling més estricte correspon a la generació o transmissió d’històries a través d’un medi transitori i eternament canviant. Es genera de manera efímera a través de la veu, transmetent de manera oral les històries que es volen explicar. Això implica que no es mantenen immutables, sinó que amb cada repetició oral la història es transforma gradualment: un detall diferent aquí, una decisió diferent allà… Converteixen l’experiència d’explicar o d’escoltar la història gairebé en única en cada ocasió.

Els aedes i rapsodes de l’antiga Grècia són potser un exemple molt clar d’aquest storytelling més estricte, ja que les obres que representaven, tot i estar pautades i contenir una idea general de la situació, podien anar canviant gradualment alguns detalls amb el pas del temps, com succeí per exemple amb els mites, que tenien els déus com a protagonistes.

Evidentment, posar en escena aquest tipus de storytelling en una exposició permanent és simplement inviable, raó per la qual durant la producció d’IMPERIVM ens vam decantar per gravar les narracions. De fet, des d’un bon inici la idea sempre va ser crear un conjunt de vídeos, precisament per la raó esmentada. Si bé la gravació dels relats converteix el resultat final en alguna cosa inalterable, aquests relats continuen sent una forma de storytelling, ja que s’allunyen del registre usual d’una exposició, més formal i neutral, per mostrar aquesta realitat més subjectiva i propera.

Són històries d’amor, de corrupció, de superació personal, d’orgull, de culpabilitat, de racisme, d’innocència… És important què diuen, però també com ho diuen. És la manera de connectar els personatges amb aquells que els contemplin, de convidar a una reflexió que vagi més enllà d’una contemplació superficial. Tot i requerir una implementació complexa, un recurs d’aquestes característiques no necessita un desplegament ingent de recursos econòmics en comparació amb altres alternatives, i a la vegada es perfila potent i de contrastada efectivitat. Des de la inauguració, hem pogut constatar que les «Històries romanes» són un dels grans atractius de la visita a l’exposició. 

Sovint es diu que avui dia els museus tenen dificultats per atreure visitants. Per molt que sembli una generalització massa àmplia, no es pot negar que és un problema demostrat, sobretot en una societat cada cop més tecnològica i amb expectatives creixents de veure experiències amb component tecnològic o que sorprenguin. En aquest sentit, les propostes recents cada cop més usuals, amb grans sales immersives i una aposta molt forta per un component tecnològic considerable, són inevitables d’esmentar.

Evidentment, els museus no poden ignorar l’evolució del seu públic potencial. L’aparició de noves tendències i maneres d’entendre o interactuar amb l’entorn implica que els museus han de saber trobar la manera adient d’atreure el públic, han de saber replantejar la seva manera de fer o la raó de ser; tot això, evidentment, sense perdre de rumb els seus objectius fonamentals i la seva essència, amb una documentació històrica, científica i cultural rigorosa.

L’storytelling pot ser una solució a aquesta situació; una proposta que obri la porta a connectar amb el visitant a un nivell més emocional. Al cap i la fi, aquest storytelling té un eco profund en l’oient, un ressò visceral que el condueix a un nivell d’interès i compromís superior. En utilitzar un recurs com aquest, l’objectiu del MAC és molt clar: voler anar més enllà del discurs o de la mateixa peça, ja sigui arqueològica en el cas del Museu, o de qualsevol altre tipus en museus d’àmbit diferent.

Al cap i la fi, les peces per si soles, especialment en museus d’arqueologia, poden suposar una interpel·lació molt impersonal, un acte de comunicació freda de la qual el visitant s’oblidi poc temps després de sortir del museu. Per molt interessant que sigui la informació donada, de res servirà si la manera de transmetre-la introdueix una barrera invisible, una separació entre peça i visitant, de la mateixa manera que se separen els dos físicament amb un panell de vidre. Les emocions són el que deixa una empremta més profunda en la ment d’una persona, les impressions i sensacions que queden impremtes en el subconscient de cadascú; així, saber dotar el discurs o una peça exposada d’aquest factor emocional és clau per atreure el visitant i aconseguir que el discurs o contingut que es vol donar s’hi mantingui d’una manera atemporal. 

Per aquesta mateixa raó, la idea de les «Històries romanes» d’IMPERIVM va existir des de les primeres fases conceptuals de l’exposició, una aposta clara per obrir noves línies museogràfiques i expositives que integrin recursos i professionals d’altres sectors per tal d’apropar el coneixement arqueològic des de perspectives més àmplies.

Dit això, les «Històries romanes» no són l’únic exponent d’aquest storytelling, tot i ser l’exemple més clar i omnipresent. Hi ha altres peces que gaudeixen d’aquest tractament, com és el cas del sarcòfag de Prosèrpina, que representa el mite del seu rapte pel déu Plutó.

Amb aquesta peça, un dels millors exponents de sarcòfag funerari romà de què disposa el MAC, aconseguim una interessant mostra de les línies que el Museu vol obrir o, en tot cas, explorar amb l’exposició. A través d’un videomapatge, tècnica que ja vam comentar a l’entrada anterior, utilitzem el sarcòfag com a suport físic per il·luminar i aplicar una capa cromàtica sobre les figures del relleu decoratiu que representen el rapte. De fet, el sarcòfag només il·lustra en relleu una part del mite, però nosaltres anem més enllà, ja que amb la projecció posem en escena el desenllaç.

No només això, sinó que una narració locutada també acompanya tota aquesta projecció. Tot i que es reprodueix com qualsevol altra pista de l’audioguia, aquesta en concret presenta un registre complement diferent de la resta; ofereix un contingut molt més narratiu i evocador que no pas un seguit de coneixements presentats de manera objectiva i completament neutra. És, al cap i a la fi, una història narrada. Per tant, la suma de tots aquests elements que interaccionen en el sarcòfag crea un conjunt final molt interessant des del punt de vista expositiu, ja que unifica els tres elements sobre els quals es fonamenta l’exposició: patrimoni, innovació i narrativa. 

Per descomptat, aquest component de storytelling es troba present en més elements de l’exposició. No podem oblidar-nos del videomapatge realitzat sobre el conegut mosaic del circ trobat a Barcelona, de grans dimensions (n’hi ha poc menys d’una dotzena trobats a tot Europa) i dels pocs, per no dir l’únic, que presenten una projecció d’aquestes característiques, que anima visualment la cursa representada al mosaic com si fóssim ben bé en un circ romà.

El mapatge mostra els diferents elements arquitectònics del circ, les diverses voltes al voltant de la spina central i fins i tot recrea un naufragium, el xoc d’un dels aurigues, de qui s’intueix que acaba a la sorra de la pista a les restes del mosaic.

D’altra banda, el mateix vídeo projectat a l’anella central de l’exposició, «Roma. Una història», forma part d’aquest element omnipresent a tot IMPERIVM. Aquest vídeo, com ja hem explicat anteriorment, és un repàs generalista i molt condensat d’algunes de les fites més rellevants de la història de l’antiga Roma.

Presenta un estil colorit, a més d’una marcada direcció artística. Contemplant el vídeo, no podem evitar pensar en els teatres de titelles: juga amb la llum i l’ombra, la naturalesa dels diferents elements sobreposats com si fossin retalls de paper sobre un fons blanc, esperant a ser omplert. Demostra, com s’ha esmenat anteriorment, que el teatre ha sigut, d’una manera o altra, una forta inspiració per a l’exposició. Aquest disseny no és gaire diferent del que podríem experimentar dins el món del còmic, i aquesta és una de les línies que precisament hem explorat amb l’element en qüestió.

Malgrat tot, no només disposen de storytelling propostes innovadores o poc explorades, sinó que altres d’omnipresents, com podrien ser les pistes de contingut d’una audioguia, fàcilment poden ser un component de narrativa mereixedor de posar en relleu. És el cas de la visita familiar amb audioguia de l’exposició, que proposa un recorregut per un nombre reduït de peces d’IMPERIVM, usant com a justificació acompanyar una família romana que la visita i que, a mesura que recorre l’exposició, comenta el contingut de les diferents peces exposades a través del diàleg.

La visita familiar introdueix tres personatges: la mare, Júlia, i els seus fills, en Marc i la Clàudia. A la vegada, la Clàudia juga a fet i amagar durant la visita; mentre la Júlia i en Marc visiten l’exposició i alhora que intenten trobar la Clàudia amb les pistes que els va deixant. Aquest plantejament dota la visita de dues dimensions: una de més frontal, la cerca de la Clàudia durant la visita, i una segona de més subtextual, la transmissió d’informació i coneixements a mesura que es produeix aquesta visita i es descobreixen les diferents peces. Totes dues estan ben equilibrades i relacionades de manera intrínseca, fet que resulta en una proposta amb un component narratiu molt sòlid.

Tots i cadascun dels elements que formen IMPERIVM. Històries romanes contribueixen a fer, per tant, que el conjunt final sigui superior a la suma de cada element individual; formen una unitat cohesiva que busca oferir al visitant una experiència que sorprengui i emocioni, que captivi la seva atenció, per fomentar així l’interès pel món de l’antiga Roma i per les persones que van viure-hi.

Diuen que mantenir viu el record d’algú és evitar que mori completament. Els mateixos romans tenien molta cura de recordar els seus estimats morts; no són poques les obres clàssiques que tractaven aquest tema o les cites d’autors d’aquells temps que evoquen aquest temps. El mateix Marc Tuli Ciceró va escriure aquestes paraules: Vita enim mortuorum in memoria est posita vivorum (‘La vida dels morts es conserva en la memòria dels vius’). Si és així, certament podem dir que el poble de l’antiga Roma continua viu, fins i tot després de tants segles després de la seva desaparició.

El llegat que van deixar-nos, en fossin conscients o no, perviu encara en el nostre record. De la mateixa manera que Janus era representat amb dues cares que contemplaven dues direccions oposades, no podem entendre’ns nosaltres mateixos i d’on venim sense esmentar els romans. Inicis i finals.