La inauguració de qualsevol exposició representa un abans i un després per a la mateixa exposició. Poques persones són conscients potser de la prèvia; abans dels grans discursos, dels focus i les càmeres, de les entrevistes i de les mirades curioses dels primers visitants un cop s’obre el pas al públic. L’usual és que el rebombori arribi més tard, un cop inaugurada, per molt que aquesta realitat estigui canviant a poc a poc.

Però darrere dels flaixos de càmera i dels titulars sobre l’exposició, hi ha la ingent quantitat de feina que comporta la seva producció i muntatge, i si aquesta exposició correspon a una exposició permanent o de llarga durada, encara més. En aquest sentit, l’exposició IMPERIVM. Històries romanes no ha sigut menys.

Han estat dos anys d’obres i bastides, de moviments de peces de gran volum, d’investigació i sorpreses, però també d’imprevistos i contratemps. De dubtes, però també d’èxits. Desenes de persones, provinents de molts sectors diferents, han treballat en l’exposició, col·laborant de manera conjunta per fer arribar l’exposició a bon port –i a temps!–, de manera que el resultat final fos el millor possible.

Sense anar més lluny, és precisament aquest nombre de col·laboradors el que ha fet possible que una mirada més moderna de presentar una exposició hagi pres forma a IMPERIVM.

En el món romà, Janus era el déu de tots els inicis i finals, déu de transicions i del temps. La seva representació iconogràfica més comuna era la d’una divinitat bifront, és a dir, dues cares oposades –per tant, dues cares de la mateixa moneda. I per què s’esmenta ara Janus, potser us pregunteu. Per què ell i no cap altra figura o personatge? Què el fa tan important?

Doncs perquè, de la mateixa manera que Janus era un déu de dualitats, el MAC continua amb IMPERIVM la seva travessa per convertir-se en una institució cultural del segle XXI, innovadora i moderna, que pugui sorprendre i ensenyar, emocionar el visitant i connectar amb ell. Mirar cap al futur, però sense oblidar el passat, posant sobre la taula tot un nou plantejament museístic. No només en l’àmbit de les exposicions del museu, sinó en la manera pròpia d’encarar la transmissió de coneixements al públic. L’abans i el després, ja sigui en el context del muntatge d’una exposició o fent referència a la renovació global en la missió i tarannà del MAC en la seva totalitat. Un procés al cap i la fi, i tot procés és un estat de transició. Inicis i finals.

IMPERIVM integra en la museografia narratives modernes a través de recursos artístics i tecnològics poc usats fins ara al MAC 

Certament, aquests objectius tan ambiciosos són igual d’ambigus si no es plasmen en fets concrets, propostes amb cara i ulls que demostrin de manera tangible aquest compromís per una nova forma d’entendre un museu i que no és simple xerrameca. Afortunadament, IMPERIVM compleix amb nota aquest objectiu, a risc de caure en un acte gratuït de vanaglòria.

Més enllà de tot el component museològic, el discurs expositiu i les peces arqueològiques, existeix tota una dimensió diferent que ha d’anar en paral·lel. Els factors esmentats són molt importants, perquè representen l’assumpte de la qüestió de tota exposició. Si ho reduïm a una sola paraula, representen el què.

Però no és moment ara de parlar del què, sinó de saber transmetre aquesta informació o trobar la tecla per traduir-la en una proposta atractiva per al visitant. Parlem del com, doncs.

IMPERIVM integra en la museografia narratives modernes a través de recursos artístics i tecnològics poc usats fins ara al MAC en l’àmbit museístic. Les noves narratives i les noves tecnologies representen els dos components del com per a IMPERIVM. Són les dues cares de Janus; els dos pilars d’una nova manera de fer per al MAC. Miren en direccions oposades, però beuen una de l’altra. 

Exposicions anteriors al museu ja havien experimentat amb idees similars. Per exemple, les seccions permanents de Prehistòria i Colonitzacions del museu integren des del 2018 petits mòduls de realitat virtual amb ulleres 360°, un projecte altament innovador i pioner en el món museístic en el moment en què es va fer. Per altra banda, en l’àmbit de les exposicions temporals –més fàcils d’adaptar amb recursos innovadors per la seva naturalesa efímera–, “L’enigma iber” de fa pocs anys n’és un bon exemple.

Aquests casos han representat un tast inicial; no deixen de ser quelcom més aviat testimonial, una exploració de les diferents possibilitats que ofereixen aquests recursos. La naturalesa d’un procés d’aquesta mena ha permès una evolució natural fins a arribar a l’objectiu final: plasmar aquests recursos en una aposta més ferma i integral en una exposició permanent, en el marc d’un projecte de renovació global.

A IMPERIVM, molts d’aquests recursos artístics es recolzen en un component tecnològic per poder manifestar-se com una realitat, un factor que no volem empetitir. Com dèiem, l’exposició busca integrar noves tecnologies i narratives de manera natural, intrínseca al contingut exposat.

Un exemple molt clar en aquest sentit és la tècnica del videomapatge o projection mapping. Simplificant a l’essència, consisteix a utilitzar una superfície, sigui regular o no, com a suport per projectar qualsevol mena de contingut digital, ajustat al suport concret. Les aplicacions més habituals d’aquesta tècnica corresponen al món de l’entreteniment i dels espectacles visuals, però també pot ser un recurs museogràfic molt interessant. 

En el cas d’IMPERIVM, el videomapatge s’ha aplicat en diversos elements de la col·lecció per fer-los més entenedors per als visitants, ja siguin inscripcions, mosaics o sarcòfags. Per exemple, l’adversitat més important de les inscripcions romanes és fer-ne entenedor el contingut al públic no especialitzat, desvelant records i memòries enfosquits no només pel llatí –llengua que ja pocs dominen amb fluïdesa avui dia–, sinó també pel desgast de la pedra a causa del pas del temps.

Gràcies al videomapatge, hem ressaltat el text original en llatí d’algunes inscripcions, l’hem traduït i les hem il·lustrat visualment amb escenes que les expliquen. Així, hem dotat de vida un llegat remot de la nostra història, exposat a IMPERIVM com a record del poble romà. D’aquesta manera, tothom que visiti l’exposició pot prendre consciència de la dimensió humana d’aquests textos.

Un parell més de peces arqueològiques, molt significatives de la col·lecció del MAC i presents a IMPERIVM, també es beneficien d’aquest tractament amb videomapatge. Es tracta del conegut Mosaic del Circ i el sarcòfag que representa el mite del Rapte de Prosèrpina. El videomapatge del Mosaic del Circ és pur espectacle audiovisual. Contextualitza el descobriment de la peça i el significat que té i seguidament, posa en escena la cursa representada al mosaic, portant a la vida un moment immortalitzat en el temps.

D’altra banda, el videomapatge produït per al sarcòfag del Rapte de Prosèrpina presenta una producció de storytelling molt interessant, que remarca les escenes decoratives del relleu i utilitza el sarcòfag com un quadre en blanc per acabar de narrar el mite. Cal fer un esment especial al component cromàtic que s’aplica a les figures del sarcòfag, que les dota de color i vitalitat. A diferència del que ens diria un tòpic molt estès a partir de l’època del Noucentisme, els sarcòfags i les escultures romanes estaven pintats. Si bé per desgràcia no s’ha conservat cap resta de color en aquest sarcòfag en particular, això ens obre la porta a una interessant opció: l’ús de la intel·ligència artificial com a base per oferir una proposta de possible cromatisme, de manera que es pugui veure com devia estar pintat en el seu moment.

És possible que IMPERIVM reculli el testimoni d’exposicions passades pel que fa a noves tecnologies, però això no vol dir que no pugui obrir noves línies d’investigació i innovació a la vegada.

La integració de tecnologies a l’exposició també es veu reflectida en un gran mòdul instal·lat a la part central de l’exposició. Es tracta d’una gran maqueta física d’Europa, el nord d’Àfrica i l’Orient Pròxim, així com una anella circular que la sobrevola. Els dos elements, part de la museografia d’IMPERIVM, són el suport d’un important videomapatge que narra de manera visual l’expansió gradual del poder de Roma, des dels seus inicis fins a la caiguda de l’Imperi romà d’Occident. A través de vuit fites històriques, la maqueta mostra l’expansió territorial, mentre que l’anella il·lustra gràficament aquests moments clau presentats sobre la maqueta.

En aquest cas, tenim diverses línies que conflueixen en un únic mòdul: d’una banda, recursos museogràfics que no formen part de les col·leccions del museu, com la maqueta o l’anella; per l’altre, el component tecnològic a través del videomapatge. Finalment, destaca també l’ús de recursos artístics per crear noves narratives, en aquest cas, l’estètica còmic per a l’animació de l’anella.

Els recursos digitals d’última generació també permeten plasmar idees i propostes que dècades abans eren impensables. Parlem, en aquest cas, del mòdul de realitat virtual, incorporat a IMPERIVM després de l’experiència prèvia amb les seccions de Prehistòria i Colonitzacions, ja esmentada anteriorment.

Aquest mòdul ofereix un recorregut a vol d’ocell en 360° per la Tarraco del segle II dC. Es tracta d’una experiència immersiva, amb imatges i una narració en català, espanyol i anglès, que condueix el visitant durant el trajecte i li explica els elements significatius d’aquesta ciutat romana. Una pista de música acompanya la locució durant el recorregut, ja que està més que demostrat per indústries com el cinema o el món dels videojocs que la música pot elevar un contingut visual a cotes encara més altes i contribuir a generar una resposta emocional en l’espectador.

Evidentment, aquest audiovisual de realitat virtual té com a base tota la recerca científica generada durant les últimes dècades sobre la Tarraco d’aquell segle, fonamentada en la documentació històrica, però sobretot en la recerca arqueològica. A partir d’aquesta investigació científica, l’empresa DIGIVISION va crear un model virtual de Tarraco que ha anat evolucionant a mesura que arqueòlegs i acadèmics han fet nous descobriments i reinterpretacions. És a partir d’aquest pilar fonamental que hem pogut produir una excel·lent experiència que permeti entendre de manera comprensiva i visual la dimensió urbana i arquitectònica de la capital d’una província romana.

Com qualsevol projecte, no podem negar que han quedat coses pel camí que portava a la inauguració, la meta final. Interactius, per exemple, de gran desplegament i de caràcter multitàctil per permetre la interacció a dos nivells amb l’exposició i, a la vegada, entre els mateixos visitants. Entreteniments més visuals que utilitzen pantalles electròniques i sensors, permetent a l’usuari vestir-se amb la indumentària que els habitants del món romà devien utilitzar…

Per una raó o altra, aquests mòduls no s’han acabat fent. Naturalment, el cost sempre és un factor que cal tenir en compte, però també és molt important tenir una visió global de l’exposició i tenir el criteri per poder dir “aquest audiovisual no funciona” o “aquest mòdul no s’adequa al que volem fer.”

Malgrat tot, una exposició de llarga durada no hauria de ser quelcom inamovible i monolític, fossilitzada un cop s’obren les portes al públic. Sempre queden coses al tinter i sempre hi ha la possibilitat de rescatar-ne alguna si hi ha l’oportunitat, o potser, fins i tot, d’explorar noves idees que sorgeixen només després de la mateixa inauguració.

Les exposicions d’un museu, tot i ser productes culturals amb tota la intenció d’ensenyar, educar i transmetre, no deixen de ser productes. Això posa sobre la taula un factor inherent de millora, de control de qualitat, de veure què funciona i què es pot millorar. Si bé és una manera indirecta de veure-ho, no és altra cosa que el reflex de la necessitat d’un museu de renovar regularment la seva oferta d’exposicions, però també la manera de plasmar i transmetre aquesta oferta. 

No només això, sinó que un museu també ha de saber equilibrar satisfactòriament aquesta necessitat d’innovació –sigui quina sigui la forma que adopti aquesta innovació– amb el discurs base de les seves exposicions, el rigor històric. És molt fàcil caure en la banalitat casual d’introduir interactius i propostes tecnològiques pel simple fet que això és el que atreu i ven avui dia. El quid de la qüestió és saber identificar les necessitats d’un projecte i trobar les tecnologies i tècniques més adequades per poder realçar i reforçar el contingut, no sobrepassar-lo i tractar-lo com l’excusa per introduir elements digitals a mansalva.

Sóc de l’opinió que l’exposició ha aconseguit un molt bon resultat en trobar l’equilibri entre els dos factors. Dit això, el món d’IMPERIVM és suficientment extens per no tenir prou amb un sol article per explicar-ho tot. Encara queden històries per explicar, narratives per explorar; aquest text només és una de les dues meitats d’una unitat sencera, el primer de dos articles que recorren el nou plantejament d’exposar el contingut de l’exposició.

Tot és una qüestió de dualitats.

Segur que Janus n’estaria orgullós.