El Museu d'Arqueologia de Catalunya. Un museu i cinc històries

El Museu d’Arqueologia de Catalunya va ser creat per la disposició addicional segona de la Llei 17/1990 de museus amb la categoria de museu nacional i, més endavant, el 6 de novembre de 1992, se’n van publicar els estatuts al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. El nou museu era el fruit de la unió administrativa de diverses institucions museístiques amb una trajectòria que arrencava del segle XIX juntament amb diversos jaciments museïtzats organitzats al voltant d’una seu central a Barcelona i amb distintes subseus repartides pel territori català. Efectivament, el procés que s’engegà amb l’esmentada Llei de museus de 1990 fou llarg, complex i marcat pel ritme de les transferències administratives a la Generalitat de Catalunya des de les diputacions provincials, encarregades de tutelar els diversos museus després de la Guerra Civil del 1936 al 1939. Així, la primera transferència que possibilità la nova constitució del Museu d’Arqueologia de Catalunya es va fer des de la Diputació de Girona mitjançant el Decret de 20 de juliol de 1992, segons el qual la corporació esmentada transferia a la Generalitat el Centre d’Investigacions Arqueològiques, el Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants, el Museu Monogràfic d’Ullastret, amb els seus jaciments arqueològics del Puig de Sant Andreu i de l’Illa d’en Reixac, així com la part del jaciment arqueològic d’Empúries que pertanyia a la corporació gironina. El mateix any, el 13 d’octubre de 1992, es creava el Centre d’Arqueologia Subaquàtica, que va dependre del Servei d’Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural fins a l’any 1996, quan el Decret de 12 de novembre l’integrà a l’estructura del Museu d’Arqueologia. El segon gran pas va ser la transferència des de la Diputació de Barcelona del Museu Arqueològic de Barcelona i de les ruïnes d’Empúries i Olèrdola i els seus museus monogràfics, segons el Decret de 23 de juliol de 1996.

Amb aquests dos importants blocs patrimonials transferits en la dècada dels anys noranta, l’Entitat Autònoma Museu d’Arqueologia de Catalunya (EAMA) inicià un camí al llarg del qual, ja entrat el segle XXI, s’afegiria la gestió de diversos jaciments arqueològics, com ara el Castellet de Banyoles a Tivissa, la ciutat romana de Iesso a Guissona, la Roca dels Moros del Cogul, el Coll del Moro de Gandesa, el jaciment ibèric de Tornabous i el jaciment ibèric del Castell, a Palamós. Amb la posada en funcionament de l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural, l’any 2014, aquests jaciments passen a ser gestionats per aquesta i es desvinculen del MAC. I L’EAMA queda derogada.

Actualment, els museus i jaciments, coneguts com a Museu d’Arqueologia de Catalunya, depenen de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, creada per la Llei 7/2011, de 27 de juliol, de mesures fiscals i financeres. D’altra banda, ja hem esmentat abans l’herència centenària que correspon concretament a les seus de Barcelona, Girona i Empúries. Efectivament, la seu central del Museu d’Arqueologia de Catalunya, situada a Barcelona, es troba ubicada a l’antic Palau de les Arts Gràfiques, construït amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. De fet, l’edifici, un cop acabada l’Exposició, fou triat com a seu del Museu d’Arqueologia de Barcelona l’any 1932 i inaugurat amb aquesta nova funció el dia 3 de novembre de 1935. Així, per primera vegada, les col∙leccions arqueològiques que s’havien anat tresorejant al llarg de dècades s’exhibirien totes plegades i amb un muntatge museogràfic dissenyat per Josep Gudiol i Ricart i Josep Puig i Cadafalch. Gudiol i Puig i Cadafalch van concebre l’espai, especialment el dedicat a l’època romana, en la línia dels grans museus europeus de l’època. És a dir, amb diorames, amb restitucions arquitectòniques i amb sales temàtiques dedicades, per exemple, a la cuina domèstica, a la mineria, etc.

Efectivament, el nou museu havia de mostrar de manera permanent una llarga llista d’objectes que havien fet créixer exponencialment el patrimoni arqueològic de Barcelona i que havien ingressat a les nostres institucions per vies molt diferents. Si ens enfilem a l’origen de tot plegat, hauríem de retrocedir fins al segle XVIII, a la col∙lecció aplegada per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, institució creada el 1700 amb el nom d’Academia de los Desconfiados. Així, a l’Acadèmia, sempre preocupada per la destrucció del patrimoni, li devem la recuperació fonamental de restes monumentals i objectes patrimonials a conseqüència dels moviments luddites i anticlericals de 1835-1836 i per les polítiques de desamortització dels béns eclesiàstics. A partir de 1840, Pròsper de Bofarull, president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, aconsegueix la cessió de l’abandonat convent de Sant Joan de Jerusalem, hi instal∙la la biblioteca i obre un museu. La Reial Acadèmia de Bones Lletres en compartirà la gestió amb l’acabada de crear Comisión de Monumentos Históricos y Artísticos de Barcelona, nascuda durant la regència d’Espartero el 1844. Aquest nou museu, batejat amb el nom de Museo Lapidario y de Antigüedades, obert en un primer moment només als socis, aviat incrementarà la seva col∙lecció gràcies a la política de salvaguarda del patrimoni d’altres institucions ciutadanes com, per exemple, la Junta de Comerç. L’any 1877 les monges santjoanistes recuperen el convent i les col∙leccions han de ser traslladades a corre-cuita i instal∙lades de manera provisional a l’antiga universitat. El problema no es resoldrà fins a l’any 1879, quan s’habilita la capella de Santa Àgata com a Museu Provincial d’Antiguitats. Allí s’aplegaran tant els objectes custodiats a l’antiga universitat com els que encara conservava la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Elias i de Molins en fou nomenat responsable i a ell devem la redacció d’un exhaustiu catàleg que reflecteix el degoteig constant de donacions i adquisicions, algunes de ben importants, com ara l’adquisició que feu la Diputació de Barcelona al diplomàtic Eusebi Fortuny de la seva col∙lecció d’objectes arqueològics. Els fons conservats a la capella de Santa Àgata constitueixen un nucli fundacional fonamental de la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya, encara que no l’únic. Per aquells mateixos anys cal recordar el naixement del Museu Martorell o de Ciències Naturals, de titularitat municipal, inaugurat al parc de la Ciutadella l’any 1882. Aquest museu custodiava una col∙lecció arqueològica interessant, centrada específicament en els materials de datació prehistòrica. La decisió de segregar les col∙leccions de ciències naturals de les que eren pròpiament històriques, o prehistòriques, mogué l’Ajuntament a crear el Museu Municipal d’Arqueologia el 1891 per tal de reunir en aquest equipament les col∙leccions del Museu Martorell i altres de disperses per diverses dependències municipals. El projecte va reeixir i la Comissió Municipal de Biblioteques, Museus i Exposicions proposà que el Museu eixamplés el marc cronològic amb la creació d’un Museu d’Història que fou instal∙lat a l’antic cafè restaurant del parc de la Ciutadella. Allí es traslladaren des del Museu Martorell les col∙leccions Siret, Martorell, Gomis i Vieuille i la Ferrer i Soler, i s’instal∙laren en quatre grans vitrines on s’exhibiren al públic fins a l’any 1902.

L’any 1902 va representar una altra fita important per al Museu d’Arqueologia de Catalunya. El 12 d’abril es constituí la Junta de Museus i Belles Arts de Barcelona, organisme que tindrà com a tasca més rellevant la creació d’una instal∙lació permanent per tal d’exhibir tot el fons patrimonial. A partir d’aquest any totes les col∙leccions arqueològiques procedents de l’Ajuntament són traslladades a l’edifici de l’antic arsenal del parc de la Ciutadella sota la direcció de Carles de Bofarull. Aquell mateix any és batejat com a Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic i l’any 1915 passa a anomenar-se Museu d’Art i Arqueologia. Tanmateix, els objectes arqueològics que hi havia als dos museus de la ciutat de Barcelona a l’inici del segle XX no eren res més que un munt de peces exposades en espais i vitrines. Caldrà esperar a la creació l’any 1914 del Servei d’Excavacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, a proposta de la Diputació de Barcelona i impulsat més endavant per la Mancomunitat de Catalunya, per assistir a la planificació de la investigació arqueològica amb una visió de país més global. Així, es confià la direcció del nou servei a un jove investigador, Pere Bosch i Gimpera, qui programà intervencions arqueològiques amb un mètode científic rigorós en tots els territoris de parla catalana. Les col∙leccions s’incrementaren de manera exponencial, però amb l’objectiu de generar coneixement i amb una planificació prèvia que incloïa programes d’investigació a la Franja d’Aragó, a les Balears i a les Pitiüses, a Castelló, a Alacant i a tot el territori de la Catalunya estricta. Els objectes trobats s’exhibien al Museu d’Art i d’Arqueologia a mesura que s’anaven restaurant.

Amb la proclamació de la Segona República i la necessitat urgent de disposar de l’espai de l’antic arsenal com a Parlament, la Junta decidí crear dos museus nous, un d’Art i un altre d’Arqueologia, que s’instal∙laren a Montjuïc després d’aprofitar els dos palaus de l’Exposició Internacional de 1929, tal com ja hem esmentat. Una altra actuació fonamental de la Junta de Museus va tenir lloc a Empúries. Efectivament, l’any 1907, Josep Puig i Cadafalch, amb l’ajut d’Enric Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona, va convèncer la Junta de Museus de Barcelona de consignar una dotació econòmica per a les excavacions d’Empúries. L’empresa s’entengué com una operació global per a tot el jaciment que n’asseguraria de manera inequívoca el futur com a gran centre patrimonial català. Així, no només començaren unes excavacions que solament es detingueren del tot en temps adversos i convulsos –com, per exemple, entre 1927 i 1932 o a partir de 1937–, sinó que se’n consolidà per sempre el futur mitjançant una política d’adquisició de finques a particulars. Aquesta operació complexa, no conclosa encara avui, anava acompanyada d’un programa de restauració de les estructures arquitectòniques. Els primers resultats no es feren esperar. L’any 1909, Emili Gandia, el tenaç encarregat de les excavacions i home de confiança de Puig i Cadafalch, posava al descobert l’estàtua d’Asclepi. A aquest descobriment en seguiren molts d’altres. D’aquesta manera, malgrat que les peces més emblemàtiques s’exhibiren a Barcelona, aviat es veié la necessitat de disposar d’un museu monogràfic per a les ruïnes que fou inaugurat el 14 de juliol de 1917 a l’antic convent dels monjos servites. A partir de 1931, amb l’adveniment de la Segona República, la constitució del Patronat del Museu d’Arqueologia l’any 1932 i, finalment, la inauguració del nou Museu d’Arqueologia de Barcelona l’any 1935, les ruïnes d’Empúries passaren a dependre orgànicament de la seu de Barcelona.

L’altre museu centenari que avui dia forma part del Museu d’Arqueologia de Catalunya es troba a Sant Pere de Galligants, l’antic monestir benedictí bastit fora del recinte emmurallat de l’antiga Gerunda, a l’altra banda del riu Galligants. L’origen de la conversió d’aquest recinte en museu l’hem de situar en un seguit de dates clau, la primera de les quals és l’any 1835, any de l’exclaustració de la comunitat benedictina. L’any següent, el 1836, el monestir, com a conseqüència de la Llei de desamortització de Mendizábal, es posa a la venda. Tot seguit, el 1845, es crea el Museu Provincial d’Antiguitats i Belles Arts –encara amb seu provisional a l’antic convent dels caputxins– que rep els primers ingressos d’objectes procedents de les excavacions d’Empúries i de diverses donacions. Aquest museu havia estat impulsat per la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Girona, creada un any abans. El 1855 la mateixa Comissió s’encarrega de la restauració del claustre de Sant Pere de Galligants i construeix un sobreclaustre. El Museu no quedaria, però, definitivament obert al públic fins al 1870, amb el trasllat de tots els objectes que es guardaven a l’antic convent dels caputxins.

L’adveniment de la Guerra Civil i el nou règim que es produí a partir de 1939 representaren un canvi substancial en la gestió d’aquests tres museus que hem glossat fins aquí. Efectivament, suprimit el govern de la Generalitat, es van situar tots els equipaments museístics sota la tutela i l’administració de les diputacions provincials. Així, el museu de Barcelona i la major part d’Empúries foren administrats per la Diputació de Barcelona, mentre que Sant Pere de Galligants i una petita part d’Empúries passaren a dependre de la Diputació de Girona. Ambdues administracions continuaren els treballs de recerca arqueològica i d’adequació dels espais museístics dels centres respectius. D’aquesta manera, a Barcelona, amb un museu rebatejat amb el nom de Museu Arqueològic de Barcelona, s’enllestiren les sales dedicades a la prehistòria que havien estat iniciades durant la Guerra Civil i es donà un nou impuls a la museografia a partir de la dècada de 1960, amb la inauguració de la sala ibèrica i de les sales monogràfiques dedicades al vidre. La dècada següent serà l’hora dels laboratoris de recerca (el fisicoquímic i l’antropològic), mentre que en la dècada dels anys vuitanta, el Museu viurà la creació de nous laboratoris –el paleoecològic– i una primera fase de transformació profunda amb una nova reordenació de l’espai. D’aquest projecte, conduït per l’arquitecte Josep Llinàs, només se n’executa una primera fase que afecta l’eix central de l’edifici. 

Per la seva banda, el Museu de Sant Pere de Galligants amplia l’any 1939 el seu espai amb la incorporació de l’església de Sant Pere. Com a primera actuació s’inaugura el 19 de desembre de 1943 la sala de prehistòria i protohistòria, instal∙lada al cor de l’església, a la qual segueix, l’any 1944, la sala d’Empúries, que ocupa l’espai de l’antiga sagristia. L’any 1979 se segreguen els fons artístics medievals i moderns que constitueixen, juntament amb les col∙leccions del bisbat de Girona, els fons fundacionals del nou Museu d’Art de Girona. Les col∙leccions arqueològiques són reordenades fins a la inauguració de la nova museografia el 1981.

Les branques dels dos museus relacionades amb la recerca prengueren camins semblants. Si, d’una banda, l’any 1957 la Diputació de Girona creava el Servei Tècnic d’Investigacions Arqueològiques ubicat a la Casa de Cultura; de l’altra banda, la Diputació de Barcelona posava en funcionament en el si del museu de Barcelona l’Institut de Prehistòria i Arqueologia l’any 1959. Cal esmentar que el Servei de Girona disposà de dependències modernes i noves, amb biblioteca especialitzada i laboratoris, a l’antic geriàtric de Pedret, on es va traslladar el Servei d’Investigacions Arqueològiques, que fou inaugurat el 30 de gener de 1994. Al seu torn, la gestió i la projecció de les ruïnes d’Empúries (el tercer equipament centenari començat a excavar el 1908 i amb un museu monogràfic des del 1916) també experimenten un canvi profund en l’organització i concepció. Empúries continua depenent del museu de Barcelona, però seguirà un programa propi de recerca. Mort Emili Gandia i liquidada la Segona República, el nou director del Museu Arqueològic de Barcelona exercirà també un control ferm sobre els treballs de les excavacions d’Empúries i planificarà la projecció internacional del jaciment. Aquest propòsit es materialitza l’any 1947, amb l’inici dels prestigiosos cursos internacionals d’Empúries, que encara prossegueixen avui dia i que en el seu començament coincidirien amb la inauguració de la reordenació del museu monogràfic. L’any 1954 les diputacions de Girona i Barcelona fan un altre pas endavant i prenen l’acord de constituir un patronat de les excavacions d’Empúries. Els treballs d’excavació agafaren una gran embranzida amb la utilització de soldats republicans presoners, primer, i més tard de soldats de lleva. Així, s’excaven la muralla, l’amfiteatre i la palestra. Més tard s’excaven les necròpolis. Els resultats científics donen lloc a diverses monografies emporitanes que veuen la llum a partir de l’any 1953. De l’any 1964 en endavant, els treballs arqueològics se centraren gairebé exclusivament en la ciutat romana, especialment en el fòrum, i l’any 1978 s’iniciaren les excavacions a la zona de l’aparcament, mentre que el 1985 es tornà a excavar la ciutat grega. A partir de 1993 el jaciment d’Empúries queda adscrit a l’organisme autònom Conjunt Monumental d’Empúries fins al 1995, en què és traspassat definitivament a la Generalitat de Catalunya. Pel que fa als dos conjunts monumentals que constitueixen encara el Museu d’Arqueologia de Catalunya, esmentarem en primer lloc el jaciment i el Museu d’Olèrdola. El conjunt, ubicat en una plataforma rocallosa i format per una part monumental –l’església de Sant Miquel i la imponent muralla que delimita el jaciment arqueològic–, ja va merèixer l’atenció dels historiadors de l’art des del segle XIX. A partir de la dècada dels vuitanta d’aquest segle, s’hi practicaren les primeres excavacions arqueològiques que permeteren donar definitivament una datació medieval a les conegudes tombes antropomorfes excavades a la roca. Les primeres intervencions reglades tingueren lloc l’any 1921 de la mà de Maties Pallarès, sota la direcció de Pere Bosch i Gimpera a través del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 1926 Jeroni Martorell, en aquell moment cap del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, creat per la Mancomunitat de Catalunya, començà les obres de restauració de l’església i a partir d’aquesta data s’hi feren diverses restauracions arquitectòniques més, així com algunes intervencions arqueològiques, la més extensa de les quals tingué lloc l’any 1946 de la mà de l’erudit local Albert Ferrer i Soler.

Tanmateix, fins a la dècada dels anys setanta Olèrdola no tindrà un aixopluc administratiu. Efectivament, l’any 1963 la Diputació de Barcelona adquirí el jaciment i les finques adjacents amb la finalitat de conservar un paratge d’alt contingut patrimonial i natural. El 7 de novembre de 1971 s’inaugurà el conjunt actual d’edificacions i serveis, i a partir de 1983, sota la direcció de tècnics de l’Institut de Prehistòria i Arqueologia, s’iniciaren les intervencions arqueològiques sistemàtiques en aquest jaciment, que ha donat vestigis des de la primera ocupació del bronze antic, una notable ocupació del bronze final amb la construcció de la primera muralla, predecessora de la muralla romana republicana aixecada entre els anys 125 i 100 abans de la nostra era, i lògicament nombroses fases iberoromanes i medievals. Els importants vestigis d’època medieval han centrat les investigacions dels darrers anys. Finalment, pel que fa a les terres gironines ens resta parlar d’un darrer conjunt, la ciutat ibèrica d’Ullastret. El jaciment el donà a conèixer l’any 1931 un veí de l’Escala de cognom Pujol, que alertà els Amics de l’Art Vell sobre l’espoliació sistemàtica de les pedres de la muralla del conjunt. Josep de C. Serra i Ràfols i Josep Colominas, del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, visitaren el jaciment en primera instància. Un any més tard, Serra i Ràfols i l’arquitecte Josep Gudiol reberen l’encàrrec d'aixecar-ne la primera topografia. Així, a partir de 1947 Lluís Pericot es feu càrrec del control dels treballs d’excavació i n’encarregà al jove Miquel Oliva l’execució sobre el terreny. Les excavacions finançades per la Diputació de Girona s’han fet de manera sistemàtica a partir del 1952. La Diputació també s’ocupà de l’adquisició de les finques que afectaven el jaciment. L’any 1957 la mateixa Diputació de Girona acordà crear un museu monogràfic inaugurat l’any 1961.

El Museu d’Arqueologia de Catalunya és, doncs, un compendi d’històries lligades per un element comú, el llegat del nostre passat.


Veure en el mapa

ADREÇA

Passeig de Santa Madrona, 39-41 
Parc de Montjuïc. 08038 Barcelona
Tel. 93 423 21 49

HORARIS

De dimarts a dissabte

de 9,30 h a 19,00 h

Diumenges i festius

de 10 a 14.30 h

Dilluns tancat

CONTACTA AMB EL MUSEU

TELÈFON: 93 423 21 49
E-MAIL: infomac@gencat.cat
Twitter
Facebook

Galeria videos

Museu d'Arqueologia de Catalunya-Barcelona. Making-off