La ciutat romana

<< anterior | següent >>

Els avenços aconseguits pels romans en el camp de l’enginyeria militar van tenir la seva aplicació a l’arquitectura civil. Fins a l’època moderna no es va tornar a planificar a Europa una xarxa d’obres públiques similar a la projectada pels romans fa més de dos mil anys.

L’emplaçament de la ciutat, la construcció de les muralles, l’abastiment d’aigua, el sistema de neteja a través d’una xarxa de clavegueram, els edificis públics, el tipus d’habitatge i la seva alçada, el nombre d’habitants que podien acollir… Tot estava calculat per tal de poder planificar ciutats agradables i funcionals. N’hi havia de dos tipus: colònies o ciutats de nova creació, com Tàrraco (Tarragona) o Bàrcino (Barcelona), on els residents tenien pràcticament els mateixos drets que els ciutadans de Roma, i municipis o ciutats construïdes sobre nuclis urbans anteriors que havien de pagar impostos a Roma, com era el cas d’Emporiae (Empúries), Gerunda (Girona), Ègara (Terrassa) o Ilerda (Lleida).

Més enllà de les muralles hi havia l’ager, camps de conreu que aportaven a la població els cereals, el vi, l’oli, les verdures, els llegums... Aquesta terra era explotada pels colons romans mitjançant les villae, unitats productives autònomes dedicades principalment a l’agricultura i la ramaderia.

Els nuclis urbans estaven interconnectats per una xarxa viària. Les vies es traçaven salvant tot tipus d’obstacles mitjançant ponts; també es marcaven les distàncies amb fites (mil·liaris) i es dotaven de zones per alimentar el bestiar i albergs per allotjar els viatgers. La Via Augusta era la més important d’aquestes vies: recorria l’imperi des de Roma fins a Gades (Cadis), tot resseguint la costa.